Dos documents inèdits rescaten Rosalind Franklin d’un dels escàndols més grans de la història de la ciència

Fa exactament setanta anys, una mateixa notícia es va convertir en un dels descobriments científics més importants de tots els temps i, al seu torn, en un dels escàndols més grans de la història de la ciència. El 25 d’abril de 1953, els biòlegs James Watson i Francis Crick van anunciar davant el món que per fi havien aconseguit desxifrar l’estructura de l’ADN: el trencaclosques a través del qual els nostres gens són capaços de transmetre informació de pares a fills i, finalment, acaben donant forma a qui som. El costat fosc d’aquesta història és que aquest descobriment científic, que el 1962 va ser premiat amb el Nobel de medicina, només va ser possible gràcies a una fotografiarobada del calaix de la científica Rosalind Franklin. ¿Qui són llavors els veritables autors intel·lectuals d’aquest descobriment? ¿Podrien Watson i Crick haver desxifrat l’estructura de l’ADN sense la fotografia de Rosalind Franklin? ¿Quin va ser el paper real d’aquesta científica britànica en aquesta excepcional troballa? Fa dècades que aquestes preguntes protagonitzen un acalorat debat en la comunitat científica. Durant anys hi va haver qui va argumentar que Franklin va ser més aviat una ‘víctima col·lateral’ d’aquest descobriment ja que no va ser capaç d’entendre la importància d’aquella fotografia que guardava al seu calaix. Ara, després de setanta anys de discussions, la revista ‘Nature’ es fa ressò de la troballa de dos documents inèdits que podrien resoldre un dels embolics més grans de la història de la ciència. «Frankin va ser la meitat de l’equip que va articular la pregunta científica i va fer importants passos cap a una solució» Cobb i Comfort Una anàlisi de l’arxiu documental de Franklin en el Churchill College de Cambridge, al Regne Unit, ha revelat dues peces clau en aquest debat. Es tracta d’una carta i d’un article periodístic redactats el 1953 en els quals es demostra que Franklin era plenament conscient del significat del seu treball i que, per tant, també va contribuir de manera igualitària a la resolució del trencaclosques de la doble hèlix de l’ADN. «Frankin va ser la meitat de l’equip que va articular la pregunta científica, va fer importants passos cap a una solució, va proporcionar dades crucials i va verificar el resultat», conclouen Matthew Cobb i Nathaniel Comfort, els dos investigadors que han liderat l’anàlisi d’aquests documents. Fotografia 51 Una de les grans aportacions de Franklin a aquest descobriment va ser la famosa fotografia 51. Aquesta imatge va ser captada per la científica britànica el 1952 mitjançant una tècnica de difracció de rajos X capaç de proporcionar informació detallada sobre l’estructura i la disposició dels àtoms a les molècules. El resultat va ser una de les proves més clares fins a la data per entendre, d’una banda, quina forma tenia l’ADN i, de l’altra, com la seva estructura permetia emmagatzemar la informació genètica i transmetre-la de generació en generació. «La fotografia 51 va ser la veritable pedra filosofal de la biologia molecular i la clau per resoldre el ‘secret de la vida’», argumenten Cobb i Comfort a l’article publicat aquest dimarts. «L’argument de Watson [per desacreditar Frankin] parteix de l’absurda premissa que una científica tan brillant com ella era incapaç d’entendre les seves pròpies dades», afegeixen. «La fotografia 51 va ser la veritable pedra filosofal de la biologia molecular i la clau per resoldre el ‘secret de la vida’» Ja no hi ha dubtes que Franklin va jugar un paper decisiu en el descobriment de la doble hèlix de l’ADN. El seu treball experimental va ser, al costat del de Maurice Wilkins, fonamental perquè Watson i Crick poguessin lligar els caps i entendre com era exactament l’estructura del nostre genoma. El fet de poder entreveure la forma de l’ADN va ser una cosa visionària, però igual que ha passat amb totes les grans troballes científiques de la història, les idees més brillants mai venen d’una sola ment, sinó que prenen forma a partir del treball i de les discussions que tenen lloc a la comunitat científica. Per això es diu que «la ciència es construeix a coll de gegants». El cas de Rosalind Franklin es coneix com una de les injustícies més grans de la història de la ciència ja que, durant dècades, el seu nom ha sigut omès o menyspreat del relat sobre aquest descobriment científic. Setanta anys després que saltés la notícia, Cobb i Comfort destaquen la importància de «rescatar la seva història». «Ella es va enfrontar no només al sexisme rutinari de l’època, sinó també a formes més subtils de discriminació que estan incrustades en la ciència i que, en alguns casos, encara són presents en l’actualitat», destaquen.

Dos documents inèdits rescaten Rosalind Franklin d’un dels escàndols més grans de la història de la ciència

La ciència té nom de dona (però no ens ho van explicar)

«No fa falta ser una Marie Curie per dedicar-se a la ciència»

El més llegit