«Hola, disculpi la demora. Ha sigut un altre dia caòtic». I al contestar això el físic italià Giorgio Parisi (Roma, 1948) treu una veu una mica eufòrica, una mica irònica. Al cap i a la fi, avui, quan l’entrevistem, el seu nom ja ha donat volta al món per haver guanyat –juntament amb Syukuro Manabe i Klaus Hasselmann– el premi Nobel de física. I una de les raons –en les 17 pàgines que va rebre del prestigiós Institut Karolinska d’Estocolm–, ha sigut paradoxalment aquesta: la seva contribució a la comprensió dels anomenats ‘sistemes complexos’. Sistemes, aquests, que es comporten de forma aparentment caòtica i desordenada, però que, com Parisi primer va descobrir fa quatre dècades, també segueixen patrons que poden servir de guies per comprendre el que no entenem de la natura i, més en general, del món en què vivim. Unes teories a les quals Parisi va arribar estudiant els ‘vidres d’espín’, i que després li han permès bussejar eclècticament en l’anàlisi de fenòmens molt diversos, com demostren els seus treballs sobre el comportament dels ocells al volar en bandades –«no hi ha un cap que mana», i és «la interacció entre individus el que determina la ruta»–, fins al clima.