Només un 5% dels nostres gens ens diferencia dels neandertals

El genoma de la nostra espècie no només parla de qui som ara. També mostra qui vam ser i quin camí vam seguir per arribar fins aquí. Burxant en la història escrita als nostres gens, de fet, veiem que els sapiens compartim entre el 93% i el 98,5% del nostre genoma amb neandertals, denissovans i altres homínids extints. O dit d’una altra manera, els humans moderns només podem presumir d’entre un 1,5% i un 7% de genoma exclusivament nostre. Totes les altres coses, són el record de milers i milers d’anys d’evolució, diàspores i barreja entre espècies. Aquesta és la fascinant conclusió que es desprèn d’un estudi publicat aquest mateix divendres a la revista ‘Science Advances’. El treball, liderat per investigadors de la Universitat de Califòrnia, ha aconseguit reconstruir els últims 600.000 anys de la història de la nostra espècie amb l’ajuda d’un potent algoritme matemàtic. Gràcies a aquesta eina, els científics han pogut comparar 279 genomes d’humans moderns, dos genomes neandertals i un genoma denissovà per veure com ha canviat el nostre ADN al llarg del temps i quins són els gens que ens diferencien d’altres homínids ja extints. ¿La seva conclusió? Que les nostres diferències amb prou feines es reflecteixen en un 5% dels nostres gens, la majoria dels quals tenen a veure amb el desenvolupament i l’activitat cerebral. «És la primera vegada que tenim un número que resumeix les diferències entre sapiens i altres homínids arcaics», comenta Jaume Bertranpetit, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE-UPF-CSIC), un expert independent a l’estudi interpel·lat per aquest diari. «Alguns se sorprendran al veure aquests percentatges perquè sembla que la diferència és mínima. Però en biologia, un 5% de diferències genètiques és moltíssim», comenta el científic. Per entendre què hi ha darrere d’aquestes xifres, Bertranpetit parteix d’una premissa molt simple. Totes les formes de vida compartim similituds genètiques. I com més pròxima sigui una espècie a nosaltres, major serà la similitud. Només cal veure que el nostre genoma coincideix al 99% amb el dels ximpanzés i que, a la pràctica, les diferències salten a la vista. «Alguns se sorprendran al veure aquests percentatges perquè sembla que la diferència és mínima. Però en biologia, un 5% de diferències genètiques és moltíssim» Jaume Bertranpetit, especialista en genètica de poblacions humanes Una història de migracions, encreuaments i intercanvis ¿Però què significa que el nostre genoma coincideixi al 95% amb el de neandertals i denissovans? «Aquests números ens mostren que els humans moderns no hem evolucionat de manera aïllada. Som fruit d’una llarga història de migracions i encreuaments entre espècies», resumeix Marina Lozano, investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-A PROP) i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili (URV). «Hem de deixar de pensar en nosaltres com una espècie única i superior a les altres i començar a veure’ns com a part d’un procés molt més complex. Cal canviar la narrativa», comenta la científica. «Hem de deixar de pensar en nosaltres com una espècie única i superior a les altres i començar a veure’ns com a part d’un relat molt més complex» Marina Lozano, paleoantropòloga L’anàlisi genòmica, de fet, també reconstrueix l’empremta que aquestes migracions i encreuaments ha deixat en el nostre ADN. Segons apunta l’estudi, els nostres gens guarden el record de dues grans ràfegues migratòries: una ocorreguda fa uns 600.000 anys i una altra que va tenir lloc fa uns 200.000 anys. En aquells moments, la nostra espècie es va creuar amb poblacions de neandertals i denissovans. «Aquesta troballa corrobora moltes de les hipòtesis que s’han plantejat en els últims anys, tant des de la genètica com des de la paleoantropologia», comenta Lozano en declaracions a EL PERIÓDICO. El mapa genètic de la nostra espècie mostra que, per exemple, els gens neandertals continuen sent molt presents en algunes poblacions africanes (fruit, probablement, del vaivé migratori d’homínids a la zona). També sorprèn que els actuals habitants d’Oceania continuïn guardant en el seu ADN l’empremta dels denissovans, la misteriosa espècie humana trobada fa tan sols uns anys i de la qual tan sols s’han trobat un grapat de restes fòssils. En els dos casos, el genoma apunta de manera inequívoca a una història plena de migracions, creuaments i intercanvis entre espècies. Bertranpetit, per la seva banda, fa una crida a llegir aquest relat com una apassionant història de mutacions sorgides a l’atzar i de canvis genètics que perduren o desapareixen en funció de la selecció natural. Així que si mantenim gran part del llegat genètic dels nostres ancestres és perquè, en el fons, ens ha ajudat a arribar fins aquí.

El més llegit