«Si les vacunes en desenvolupament volen tirar endavant hauran de millorar el que ja tenim»

Ara mateix hi ha una desena de vacunes contra la Covid-19 que s’estan repartint pel món, un centenar més que se són en fase d’assaig clínic i un altre centenar que s’està investigant als laboratoris. ¿Què marca la diferència entre un projecte i un altre? Javier Burgos, autor de Diseñando fármacos. Lo que siempre quiso saber y no se atrevió a preguntar (Next Door), apunta algunes de les claus per entendre aquesta complexa panoràmica. Fa any i mig que van arrencar els primers estudis de vacunes contra la Covid-19 i, després d’una carrera científica sense precedents, veiem que ja hi ha una desena de fórmules al mercat i diversos centenars més que es continuen investigant als laboratoris. ¿Què ha marcat la diferència entre unes i les altres? Sembla una pregunta senzilla però en realitat planteja una cosa molt més complexa. Les primeres vacunes que han arribat al mercat tenen darrere grans empreses farmacèutiques, que són les que tenen els diners i l’experiència per tirar endavant el desenvolupament d’un fàrmac des del seu disseny fins als assajos clínics a gran escala. El factor que més ha marcat la diferència entre aquestes vacunes i les que es continuen investigant és la inversió. Desenvolupar un fàrmac costa diversos milers de milions d’euros, per la qual cosa són molt pocs els que poden aixecar tant capital. Les farmacèutiques aposten per les fórmules que consideren més prometedores. I no aposten per 10 o 20; només aposten per una o dues a tot estirar. Això no significa que els altres projectes no siguin vàlids; només que no han trobat qui hi inverteixi. «Les primeres vacunes que han arribat al mercat tenen darrere grans empreses farmacèutiques, que són les que tenen els diners i l’experiència» Veiem que a Espanya hi ha una dotzena de projectes d’investigació molt prometedors que es continuen investigant als laboratoris. ¿Què pot haver fallat perquè el seu estudi no hagi anat més ràpid? És una pregunta complicada que mereix una reflexió a fons. Els estudis que hi ha en marxa són molt prometedors. I hem vist que hi ha hagut una aposta estatal per aquests i programes específics per finançar-los, com la convocatòria de l’Institut Carles III. Potser ha faltat capacitat d’atraure finançament; de captar empreses amb els diners i l’experiència suficient per tirar endavant aquests estudis. Les grans farmacèutiques no tenen tant arrelament a Espanya com en altres països. ¿Quant costaria portar aquests projectes a la fase clínica?El cost real de les vacunes Covid-19 no ha transcendit. Però en condicions normals estaríem parlant d’una mitjana de 2.500 milions d’euros per al desenvolupament d’un medicament. La part preclínica pot emportar-se’n una desena part. Els diners se’n van en els assajos clínics. Les proves en persones són molt cares. Tot està parametritzat i passa per molts protocols i controls. Hi ha molts nivells de seguretat. Provar una vacuna pot costar diversos milers d’euros per pacient. Per això diem que la diferència entre una vacuna que ha tirat endavant i una que segueix als laboratoris és la inversió. Les vacunes espanyoles estan en una fase d’investigació preclínica. ¿En què consisteix aquesta etapa? Abans que una vacuna comenci a provar-se en humans ha de passar per dos tipus d’estudis preclínics. El primer, que s’assembla al que entenem per R+D+i, consisteix a dissenyar el fàrmac des de zero i provar-lo. Es comença per models senzills, in vitro, i després es passa a experiments en animals. Aquesta etapa depèn molt dels investigadors. Si tot funciona correctament, llavors es passa a la fase preclínica regulatòria. Allà són les agències reguladores les que posen les normes del joc. Un dels requisits per a aquesta fase, per exemple, és aportar estudis en almenys dues espècies animals (un rosegador i un no rosegador; que històricament han sigut rata i gos però que en realitat varia en funció de l’estudi). És un treball molt protocolitzat els resultats del qual s’estudien amb lupa. ¿Com arrenquen els estudis clínics? El salt a humans només es fa quan l’agència reguladora ha donat el seu vistiplau. El més important és sempre la seguretat. De fet, les primeres proves en humans es fan amb una dosi molt més baixa que la utilitzada en proves animals. Si tot funciona, es van escalant les dosis. I després es passa a grups cada vegada més grans de voluntaris. Les vacunes que són al mercat s’han testat en més de 40.000 persones de tot el món. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que actualment hi ha un centenar de vacunes que s’estan testant en pacients i un centenar més en fase preclínica. Al seu llibre diu que molts fàrmacs cauen en una ‘vall de la mort’. ¿Creu que molts d’aquests projectes acabaran així? Sí. Està clar que no totes les vacunes tiraran endavant. Primer per l’oportunitat de mercat. Si les primeres vacunes aprovades haguessin tingut una eficàcia del 30%, com podria haver ocorregut, tindria sentit buscar alternatives més eficaces. Però per sort veiem que aquests fàrmacs voregen una eficàcia del 90%. També hem vist que a poc a poc s’han pogut anar esquivant els problemes logístics. Tot això significa que si les vacunes en desenvolupament volen tirar endavant hauran de millorar el que ja tenim. O oferir un avantatge competitiu molt important. També és cert que hem de mirar una mica més enllà i plantejar-nos altres preguntes. No sabem què passarà a la llarga amb aquest virus. Ni si necessitarem tercera dosi o vacunar periòdicament com amb la grip. Tampoc s’ha d’oblidar que hi ha països on amb prou feines estan rebent vacunes. Pot ser que les vacunes en desenvolupament siguin una oportunitat per immunitzar aquests països. Hi ha debats sobre vacunes que depenen més de qüestions geopolítiques i econòmiques que de ciències pures. «Les vacunes en desenvolupament podrien ser una oportunitat per immunitzar els països que no han tingut accés a altres vacunes» Aquesta pandèmia ha demostrat que és possible tirar endavant un fàrmac en menys d’un any. ¿Quines lliçons en podem treure? Si els éssers humans de veritat volem definir-nos com a éssers intel·ligents hauríem d’aprendre de tot això. Abans o després hi haurà una altra pandèmia i hem d’estar preparats. Una bona notícia és que en tan sols un any hem millorat en diversos aspectes. Al principi de la crisi sanitària només hi havia un centre de referència a Madrid amb capacitat de detectar coronavirus. Ara hi ha termocicladors, que són les màquines per fer PCRs, a pràcticament tots els hospitals. Això no només serveix per a la Covid-19 sinó que suposarà un pas endavant per al diagnòstic, per exemple, de malalties rares. No oblidem que hem fet front a aquesta crisi amb eines i coneixements descoberts fa 20 o 30 anys. Si alguna cosa hem de treure de tot això és que invertir en ciència val la pena i molt.

El més llegit