Abans que el cotxe envaís les ciutats, el so que identificava cada lloc era el del seu campanar. Un estudi ha determinat ara els ingredients que conformen aquest toc únic. En concret, ha analitzat el repic de 855 campanes de les 91 catedrals espanyoles, el 77,5% del total (1096).
En la mostra hi ha campanes que caben en una motxilla i n’hi ha que fan gairebé tres metres. Les més antigues són del segle XIII i les més modernes, d’abans-d’ahir. Tot i això, el treball ha descobert que ni el moment històric ni el lloc de fabricació no determinen el so característic de cada campana. Sinó que el que més compta és la perícia de l’artesà que la va fondre.
«Hi ha fonedors del segle XVI que van fabricar conjunts de campanes més coherents entre si que d’altres del segle XIX», explica Francesc Llop Álvaro, pianista i professor del conservatori de València, que va portar a terme l’anàlisi en el marc de la seva tesi doctoral, defensada al maig.
Restauració
«En el cas que es trenqués una campana, aquest estudi permetria substituir-la per una altra d’idèntica. Igualment, si s’opta per afegir una campana nova a un campanar, se’n podrà fabricar una amb un so que sigui coherent amb les altres», explica Llop. Però el que mou la curiositat de l’investigador és sobretot desentranyar per què «les teves campanes et semblen sempre les millors», explica.
«És un treball molt important: la metodologia es podria exportar a altres països per portar a terme rèpliques verdaderes de campanes, no només en l’aspecte, sinó també en el so», afirma Jannen Contreras, restauradora de metalls de l’Escola Nacional de Conservació de Mèxic (ENCRyM), no implicada en el treball, que recentment va organitzar un congrés sobre restauració de campanes.
Les campanes han format part de la vida de Llop des de sempre. El seu pare, Francesc Llop Bayo, és un expert de referència i redactor del catàleg sobre el qual el fill ha treballat. Tots dos han pujat sovint a la torre del Micalet (València) per llançar les campanes al vol. Des del 2001, Llop fill ha analitzat les gravacions del seu pare i ha recorregut Espanya per portar-ne a terme centenars de noves.
Després de passar les gravacions per un programa especialitzat i després de les audicions de músics, Llop ha identificat els parcials harmònics i inharmònics de cada campana, que conformen el seu so, i ha identificat entre ells la nota de cop més probable (la que emet quan el batall xoca amb la superfície).
ADN acústic
Aquestes característiques conformen una espècie d’ADN acústic de la campana. «El misteri de cada campana està en els parcials. En les campanes de carilló, els harmònics estan ajustats formant un acord. En les de campanar estan desajustats. I és la magnitud d’aquests desajustos el que dona la identitat pròpia a cada campana», explica Rafael García Mahiques, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de València, que ha dirigit la tesi de Llop.
Catàleg en mà, Llop ha comprovat que alguns artesans fabriquen campanes amb un patró de desviacions coherents. D’altres, per contra, en fabriquen amb un nivell d’atzar més gran. El que no ha detectat són ni trets específics de certes regions ni modes al llarg de la història. Tampoc ha trobat diferències clares entre els tres perfils de campanes –la gòtica, la normal i la romana (de més prima a més rodanxona)–, «encara que l’orella sí que les detecta», observa Llop.
El seu informe solament és un punt de partida. Queda per estudiar la intensitat de cada harmònic, el paper dels aliatges i com els fonedors s’han transmès els trucs de l’ofici. A més, conclou Llop, el so de les campanes també depèn de la forma del campanar, la manera de tocar i fins i tot l’estructura urbanística del voltant de les torres.