Un equip d’investigació internacional dirigit per l’antropòleg francès Jean-Jacques Hublin, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva, a Leipzig, Alemanya, i Abdelouahed Ben-Ncer, de l’Institut Nacional d’Arqueologia i Patrimoni (INSAP), a Rabat, Marroc, han descobert al Marroc ossos fòssils d’Homo sapiens que daten de 100.000 anys abans dels més antics coneguts fins ara. Els ossos trobats, juntament amb eines de pedra i ossos d’animals, tenen una antiguitat estimada d’uns 300.000 anys i representen l’evidència fòssil més antiga i segurament datada de l’espècie humana, segons els autors.
Anteriorment, els fòssils d’aquesta espècie més antics i amb datació segura eren coneguts del lloc d’Omo Kibish, a Etiòpia, datat fa uns 195.000 anys. A Herto, també a Etiòpia, un fòssil d’Homo sapiens està datat fa 160.000 anys. Fins ara, la majoria dels investigadors creien que tots els éssers humans actuals descendien d’una població que vivia a l’Àfrica Oriental fa uns 200.000 anys. «Les nostres noves dades revelen que l’Homo sapiens es va estendre per tot el continent africà fa uns 300.000 anys. Molt abans de la dispersió fora de l’Àfrica de l’Homo sapiens, hi va haver dispersió dins de l’Àfrica», va afirmar Hublin.
El lloc marroquí de Jebel Irhoud, situat a 400 quilòmetres al sud de Rabat, ha sigut estudiat des de la dècada de 1960 pels seus fòssils humans i pels seus artefactes de l’edat mitjana de l’edat de pedra. No obstant, la interpretació dels homínids d’Irhoud ha sigut complicada per les persistents incerteses que envolten la seva edat geològica. El nou projecte d’excavació, que va començar el 2004, va donar lloc al descobriment in situ de nous fòssils d’Homo sapiens, amb un nombre que va augmentar de sis a 22.
CRANIS, DENTS I OSSOS LLARGS / Aquestes troballes confirmen la importància de Jebel Irhoud com el lloc més antic i més ric d’homínids de l’edat mitjana de l’edat de pedra a l’Àfrica, una etapa prematura de la nostra espècie. Les restes fòssils de Jebel Irhoud comprenen cranis, dents i ossos llargs d’almenys cinc individus, que van ser datats pel mètode de la termoluminiscència sobre pedrenyeres escalfades trobades als mateixos dipòsits. Aquestes pedrenyeres eren d’aproximadament fa 300.000 anys i, per tant, fan retrocedir els orígens de la nostra espècie en 100.000 anys. Els paleontòlegs, a més, van poder recalcular amb un mètode especial de datació per ressonància d’espín d’electrons l’edat de la mandíbula Jebel Irhoud 3 trobada en els anys 60 i que havia sigut prèviament datada en 160.000 anys enrere.
Els ossos trobats exhibeixen una cara i dents d’aparença moderna que, segons Hublin i el seu equip, són gairebé indistingibles de les dels éssers humans moderns que viuen avui, però no així per la part del darrere del crani, que difereix notablement i encara era molt allargat. Les restes trobades pertanyen a cinc individus: tres adults, un adolescent i un nen, que portaven un estil de vida de caçadors, com demostra la troballa de nombrosos ossos d’animals com gaseles i zebres, estris de pedra utilitzats com a puntes de llances i ganivets, així com l’evidència que feien un ús extensiu del foc.
REDATAT EL CRANI DE FLORISBAD/ Les comparacions d’ADN antic extret de neandertals i denisovians amb l’ADN dels éssers humans actuals van revelar diferències en els gens que afecten el cervell i el sistema nerviós. La morfologia i l’edat dels fòssils de Jebel Irhoud també corroboren la interpretació d’un enigmàtic crani parcial de Florisbad, al sud d’Àfrica, que va ser datat fa 260.000 anys, com un dels primers possibles representants de l’Homo sapiens, encara que es podria tractar d’una espècie mestissa. «S’ha descuidat el nord d’Àfrica en els debats sobre l’origen de la nostra espècie.
Els espectaculars descobriments de Jebel Irhoud demostren les connexions estretes del Magrib amb la resta del continent africà en el moment de l’emergència de l’Homo sapiens», va manifestar Abdelouahed Ben-Ncer. Els fòssils es van trobar en dipòsits que contenien ossos d’animals que mostraven evidència d’haver sigut caçats, i les gaseles eren l’espècie més freqüent.