Un equip internacional coordinat per investigadors espanyols ha descobert al jaciment arqueològic de Tell Qarassa Nord, situat a prop de la ciutat siriana de Sweida, restes d'ordi i blat cultivats que tenen una antiguitat aproximada de 10.500 anys, cosa que suposa l'evidència d'agricultura més vella en el món.
Els cereals mostren trets genètics que són fruit d’una domesticació, és a dir, no es tracta de simples grans silvestres recollits del camp, explica el coordinador de les excavacions, Juan José Ibáñez, arqueòleg del CSIC a la Institució Milà i Fontanals de Barcelona. «Els pobladors neolítics de TellQarassa cultivaven cereals, o almenys una part dels cereals, i després els processaven», insisteix.
L’origen temporal i geogràfic de l’agricultura és un assumpte disputat. Tot indica que va sorgir per primera vegada al Pròxim Orient amb el cultiu dels cereals i després amb les lleguminoses, però no és clar si hi va haver un origen primigeni que va funcionar com a únic difusor o bé diversos orígens més o menys simultanis. Fins ara, les restes més antigues corresponien a un jaciment una mica posterior situat a l’actual Turquia. «Tell Qarassa no invalida les hipòtesis del sorgiment simultani», adverteix Ibáñez.
EQUIP INVESTIGADOR
En els treballs també hi han participat altres investigadors del CSIC, així com de les universitats del País Basc, Cantàbria, Copenhaguen i Londres. Els detalls de la investigació s’han publicat a la revista 'Proceedings of the National Academy of Sciences'
Els cereals se segaven al febrer o març, sense estar plenament madurs, per evitar que els grans es desprenguessin
ABANS DE LA GUERRA
El treball de camp es va portar a terme a Síria abans de la guerra, però l’anàlisi al microscopi es va fer posteriorment a Espanya formant part de la tesi doctoral d’Amaia Arranz, investigadora de la Universitat del País Basc.
«El procés de domesticació es va iniciar quan les poblacions de caçadors recol·lectors van començar a recol·lectar cereals silvestres i, més endavant, els cereals silvestres van ser cultivats i recol·lectats segant-los amb falçs. Aquesta manipulació va portar a la selecció genètica dels grans. Progressivament, els caràcters domèstics es van anar fent dominants. A Tell Qarassa estaríem a les portes de l’agricultura», detalla Ibáñez. Concretament, el 30% dels grans localitzats mostren caràcters domèstics. Ja no es poden reproduir per ells mateixos.
«Hem descobert que els cereals de TellQarassa se sembraven a la tardor i se segaven cap al febrer o març, encara sense estar madurs, per evitar que es desprenguessin les espigues en el moment de la sega» [aquesta és una de les claus ja que en els cereals moderns, fruit de mil·lennis de millores, els grans no cauen de l’espiga fins que estan més madurs]. El tall es realitzava a prop de terra, per aprofitar-ne també la palla i, una vegada recol·lectat, es processava als patis de les cases i es guardava. «Abans de consumir-lo, es picava en morters i es molia», conclou.