La llista dels premis Nobel per l’any 2016 ja ha estat publicada. Alguns han destacat que no hi ha cap dona, o que la carrera d’alguns ha tingut poca mobilitat i altres que l’únic nascut als Estats Units ha estat Bob Dylan. És un retrat dels molts factors que influeixen en les trajectòries de científics i escriptors.
El premi Nobel de Física ha estat distribuït entre tres investigadors que han estudiat les bases teòriques de com es fan les transicions entre diferents estats de la matèria en condicions extremes. És interessant que tots tres han nascut a la Gran Bretanya, on van estudiar passant per la Universitat de Cambridge. Després de diferents recorreguts tots tres van acabar treballant en universitats dels Estats Units. Una trajectòria semblant és la del britànic que ha guanyat el Nobel de Química per la seva recerca sobre la química de compostos que es comporten com a motors diminuts. El premi l’ha compartit amb un investigador francès i un investigador holandès que han desenvolupat essencialment la carrera a la mateixa universitat on van estudiar. El cas més extrem és el del químic francès que va ser investigador professional des del moment de la seva tesi. Tampoc s’ha mogut gaire el guanyador japonès del premi Nobel de Medicina per la seva feina sobre com les cèl·lules reciclen els seus materials i que va treballar gairebé sempre en universitats del seu país.
Per tant hauríem de concloure que una carrera científica d’èxit es pot fer de moltes maneres i que ni mobilitat ni
permanència en un mateix lloc són exigències per dur a terme una feina de valor excepcional. Algú ha lamentat que no hi hagi cap dona entre els guardonats. És possible que ben aviat es corregeixi aquest fet quan es premiï el desenvolupament de l’edició genòmica que podria incloure almenys dues dones. Però és cert que enguany no ha estat el cas. En les seves llums i les seves ombres, els Nobel acaben sent un retrat, molt parcial això sí, de la societat en la qual vivim.