Una Vuelta sense petons

No hi haurà petó per al guanyador de la Vuelta. I si l’obté serà el de la seva parella. La dona florero ha desaparegut del ciclisme. El món avança. Hi va haver un temps sinistre. El dopatge corria tan veloç com les rodes dels corredors i desenes de dones en la vintena es passejaven per les metes de les carreres ciclistes repartint somriures entre corredors de la seva mateixa edat. De vegades, tot es convertia en un deliri que acabava amb ciclistes escapant-se de les seves habitacions, esportistes que s’oblidaven que l’endemà havien de recórrer 200 quilòmetres en bici. I tot per un temptador petó de mitjanit... o alguna cosa més. Els petons són una cosa íntima. És veritat que quan viatges a França i recorres el Tour, moltes vegades col·legues et fan petons, com una cosa normal, una cosa establerta, de vegades estranya al sud del Pirineu. Però no té res a veure amb el costum tantes dècades imposat. Arriba el guanyador de l’etapa i dues dones se situen a dreta i a esquerra del podi i deixen a les galtes del ciclista la marca del carmí. Tot tan normal. Fins que, a Austràlia, a mitjans de la dècada passada, algú va dir de què van. El trofeu podia ser la copa, l’escultura, però no que una noia que no coneixes de res, per exigències del guió, et fes un petó mentre t’agafava de la cintura per celebrar un èxit que no era el seu i que en el fons li era igual qui resultava ser el triomfador del dia. El Tour femení Fa unes setmanes, quan la Vuelta, que aquest dissabte comença a Barcelona (sisplau, que ningú se’n perdi la primera etapa), era encara un projecte, les dones ciclistes arribaven a Pau, on acabava el segon Tour femení organitzat per ASO, l’empresa propietària de les rondes francesa i espanyola. Hi havia dirigents, patrocinadors, equips que tenien alguna cosa per celebrar, des de guanyar la classificació general a festejar la victòria en una etapa. Hi va haver podi, copes per exhibir, somriures per repartir. A ningú se li va acudir pujar al podi a fer petons, menys als llavis, a les campiones. I molt menys llençar a les escombraries amb comportaments impresentables l’esforç de mesos de treball, de sacrifici. Perquè guanyar el Tour, sent home o dona, no és tasca senzilla. No és pujar a la bici, pedalar amb força i somiar simplement vestir-se de groc. O de vermell en la Vuelta. Són setmanes d’entrenaments espartans, de dieta obligada, de gimnàs, de descans necessari i de dir ‘no’ a amics i amigues, tots amb menys de 30 anys; negar-se a sopar en un restaurant i la consegüent copa amenitzada amb la música en un local de moda de qualsevol ciutat europea. A ningú a Pau se li va acudir espatllar els èxits de Demi Vollering, la guanyadora del Tour, ni de cap de les seves companyes de pilot amb llavis absurds. I en la Vuelta no hi haurà petons del passat en qualsevol de les 21 metes encara per decidir. Un assistent de vol i una hostessa entregaran el jersei vermell i, sense contacte físic, una foto servirà de testimoni d’una gesta aconseguida amb suor i pedaleig. El món avança. Algú sembla que no se n’assabenta. I així li va.

Una Vuelta sense petons

Juan Ayuso, la perla de la Vuelta.

¿Amb quin transport completes abans el circuit de la Vuelta?

El més llegit