El Tour que ja no segueix Bahamontes

Va ser el 1994. Feia 35 anys que havia guanyat el Tour i va treure de la seva botiga la bici amb què va conquerir París el 1959. Fermina, la seva dona, era al taulell del comerç, al seu, sense donar gaire importància al seu marit i acostumada que de tant en tant un periodista s’interessés per les gestes d’un ciclista a qui van anomenar ‘el Águila de Toledo’. De debò, aquest diumenge se’m va trencar el cor quan algú va penjar, amb motiu del seu 95è aniversari, una foto de Federico Martín Bahamontes, el protagonista d’aquesta història, amb el jersei groc del Tour, amb unes cames esveltes i amb la musculatura perfecta. La vellesa, sempre, és molt injusta. «Què, Federico, tornem al Tour», li va dir un veí de Toledo quan el va veure passejar cap al parador amb la bici a coll. «¿No hi puges?». «Des que vaig tenir el defalliment a l’Aubisca i vaig abandonar el Tour només he pujat a la bici en comptades ocasions per fer un tomb per un carrer perquè em feien un homenatge». L’equip de La Casera Des d’aleshores vaig trucar moltes vegades a Federico, a qui vaig descobrir un dels seus amors, al marge del ciclisme. «Saps –em va dir una vegada– tinc prohibida l’entrada a la meitat dels bars de Toledo quan juga el Barça contra el Madrid. Són els bars madridistes, per descomptat». Terrible, però terrible, veure un partit del Barça amb Federico quan va perdent el seu conjunt blaugrana de l’ànima. Però aquest Tour no l’està seguint. El primer que es perd des que es va retirar, des que va dirigir el seu estimat equip de La Casera, sabor a gasosa, amb Pedrito Torres com a corredor més destacat i que va obsequiar Federico amb l’única victòria d’etapa en la volta francesa. L’aniversari Federico va fer 95 anys diumenge, però la seva salut es va apagant. Ja no segueix el Tour. I què més voldria que discutir amb els seus companys de residència que ell havia sigut el més gran, què com són els ciclistes d’avui dia, Pogacar inclòs, que ataquen a un quilòmetre de meta; ell que ho rebentava tot quan la línia d’arribada estava a quilòmetres i quilòmetres, per guanyar-se el 2016 l’honor de ser distingit per la direcció de la volta francesa com el millor escalador de tots els temps. Es va acostar al Pirineu, que li havien posat AVE de Toledo a Madrid i avió a Tolosa, on un cotxe del Tour el va recollir i el va conduir a la meta per fer un mos amb els periodistes espanyols i tornar a disfrutar de les seves històries, de la seva llegenda, ¡som-hi Federico! La mort de Fermina Ara està ingressat a Valladolid perquè des que va morir Fermina es va ensorrar i ja no va tornar a ser el mateix, ni a conduir el seu Mercedes, ni a fer el vermut amb les olives i els amics, ni a enfadar-se perquè algun dels joves, no tan joves, com Delgado, Indurain i Contador, no li enviaven a temps una de les seves bicis per col·locar al seu museu. Fermina i Federico van formar un matrimoni en què el destí va voler que no hi hagués fills fins que un dia va saltar la notícia. Federico tenia bessones. Allò va produir un enrenou a Toledo, perquè Federico era molt Federico en el ciclisme i en moltes coses, i les dones que van créixer a l’Espanya de la postguerra es guardaven disgustos i amargors, sense que transcendissin els seus silencis. Eren altres temps. Els records de 1959 Si arribava un periodista es posava vestit i corbata i mostrava el rellotge d’or que li van regalar quan va guanyar el Tour, quan la gent es va llançar a la carretera, entre Toledo i el palau del Pardo, perquè en una Espanya a la qual alguns volen tornar, més en negre que en blanc, no hi va haver alegria més gran que veure Federico guanyar el Tour de 1959 i ni més ni menys que un 18 de juliol perquè a l’ambaixada espanyola es presumís que preparaven la millor paella en honor al ‘Águila de Toledo’, tot i que ara ja no sigui el teleespectador que escolti Perico, potser l’hereu de Bahamontes de qui més orgullós s’ha sentit, perquè per a ell no hi ha cap corredor com el que escala muntanyes com si fossin autopistes planes.

El més llegit