Els nens també ploren en el Tour

La nena de Liborna no tindria més de sis anys i plorava desconsoladament a pocs metres del podi de sortida. La seva mare mirava de refrescar-la, li tirava aigua al cap amb una ampolla de plàstic, que encara n’hi ha. Però no hi havia res a fer. La protesta de la nena tenia certa lògica i és que, de vegades, els pares són terribles. Enganyes el menut o la menuda i li dius que demà (és igual el dia perquè tots són iguals o semblants) el Tour surt de la teva ciutat, que veuràs ciclistes, que et donaran ampolletes, gorretes, ara que ja ningú en porta, que t’ho passaràs formidable, com si anessis a la cavalcada del 5 de gener. I després, a l’hora de la veritat, res de res. No veuen res Els nens ploren en el Tour perquè no veuen res, passen calor, una calor terrible, per sobre dels 30 graus, amb gegants al costat que no els deixen veure el pas fugaç dels corredors, que no es poden aturar, tot i que segur que els agradaria, per saludar aquests nens a qui els grans, convertits en molins, no els permeten veure res de res. Passen calor, noten la suor dels grans i ploren desconsoladament perquè s’han passat la nit sense dormir, il·lusionats, que arriba el Tour, i a l’hora de la veritat no han vist res, i d’ampolletes i altres regals, que els pares els havien promès, res de res, ni per sorpresa. Els grans intenten reflectir en els nens el seu carinyo i la seva fe cap al Tour, altrament no es passarien hores i hores a la carretera, o davant la tanca, que es converteix en un mur davant el podi de sortida, on els ciclistes saluden quan anuncien el seu nom, després se’n van, es refugien a l’autocar, es connecten a internet i quan falten cinc minuts per donar la sortida se’n van a correcuita al punt de trobada per arrencar ràpids i veloços, fins i tot en el recorregut neutralitzat de totes les etapes. La grandesa del Tour És tan però tan gran el Tour, en el seu apogeu, gens comparable a qualsevol altra carrera per carinyo que se li tingui, que concentra milers de persones en cada etapa, milions a l’acabar els 21 dies de competició, amb tothom lluitant per la ‘pole position’ a les sortides i arribades, que la majoria amb prou feines veu un forat perquè després li diguin «¿no has vist Alaphilippe? Doncs era ell». I el nom val igual per a qualsevol dels participants, siguin famosos o no. La nena de Liborna plorava perquè per ella, amb tanta i tanta gent, amb tanta i tanta calor, la il·lusió del Tour s’havia convertit en un martiri mentre en el seu món de Peter Pan s’esfumava la il·lusió d’arribar a casa amb un munt de caramels, com els que llança la cavalcada del gener, de gorres per donar i regalar, de txutxes, del que fos... al final s’ha emportat un cop de calor, tot i que quan creixi segur que podrà explicar que sent petita va anar a una sortida del Tour i va disfrutar, perquè, al final, només s’acostumen a recordar les coses bones, fins i tot en la ronda francesa, la beneïda ronda francesa.

Els nens també ploren en el Tour

La llegenda del Tour.

El més llegit