Si vas al Tour, posa-te-la, posa-l’hi... la mascareta

El Tour continua sent l’últim reducte de les mascaretes. Posa’t una protecció de nas i boca si vols acostar-te a un corredor; és igual que a gairebé centímetres d’ells hi hagi centenars d’aficionats a les tanques expulsant aquest aire que exigim 13 vegades per minut. Si vols parlar o saludar un ciclista has de portar la protecció a la cara, posa-te-la, posa-l’hi. Va ser curiosa la imatge que es va observar dilluns en l’arribada del Tour a Baiona. El jersei groc, en aquest cas el britànic Adam Yates, té l’obligació d’acudir al final de cada etapa al set que la televisió francesa munta a les arribades. L’entrevistador anava amb la mascareta oficial del Tour, blanca i amb les gomes que s’ajusten rere les orelles en els colors vermell i blau perquè de la combinació surti la bandera de França. Yates va seure al tamboret dels entrevistats i de sobte va aparèixer un responsable del so de la tele oficial per col·locar l’orellera al corredor amb la mascareta a mig pal; és a dir, boca tapada i nas descobert, cosa que ni abans, en els temps durs de la pandèmia, en què la mascareta va salvar milers de morts, ni ara, quan el Tour i la Unió Ciclista Internacional (UCI) viuen al seu món, serveix de res. Un món particular Ningú porta mascareta a França, ningú. Si entres en una farmàcia vas a cara descoberta... ja ni es venen mascaretes als supermercats. El Tour s’ha vist obligat a repartir-les de manera gratuïta quan arribes a la zona acotada dels autobusos dels equips, on abans de la pandèmia entraven els aficionats que tenien invitació. Ara només hi ha periodistes i representants dels equips participants. A escassos metres dels ciclistes hi ha, darrere les tanques, els seguidors que els criden entusiasmats i que s’acosten als seus ídols, com sempre ha passat i molt més abans del coronavirus (ac). Tot anava normal aquest 2023. Van començar les primeres curses hivernals, van arribar després proves com la París-Niça i la Volta, on podies parlar amb tota naturalitat i sense mascareta amb els corredors. I llavors el virus es va agreujar en el Giro i es va armar un sagramental quan Remco Evenepoel, vestit de rosa, va haver d’abandonar la carrera, per decisió personal i no forçat ni per la direcció de la cursa ni per l’UCI. Van tornar les restriccions a Itàlia i el Tour va exigir les mascaretes si volies acostar-te a un ciclista. Les velles proves Per fortuna hi haurà un temps que tots, a l’aixecar la vista, veurem un Tour lliure de mascaretes per pensar que la maleïda pandèmia va ser un malson que va frustrar desenes de corredors que van haver d’abandonar malalts, i amb jornades de descans en què tots els participants i els components dels equips van haver de passar primer proves PCR (sembla que hagin passat segles) i després tests d’antígens que al menor positiu els enviaven per a casa. Va ser tan dur com quan, en circumstàncies semblants, dies de descans, sobretot, calia estar en suspens pendent que aparegués un positiu, però no de covid, sinó de dopatge, en una altra època, la que gairebé destrueix aquest esport, terrible com poques amb la majoria dels corredors circulant per un túnel sinistre a les ordres de druides com Eufemiano Fuentes i companyia que afortunadament avui dia només són un record amarg a l’àlbum negre del ciclisme.

El més llegit