El Tour té un color especial

Dijous passat parlant amb Sergi Mas li explicava que el Tour no és només una prova esportiva, sinó també un esdeveniment immers en la més profunda cultura de França. Res seria igual si cada mes de juliol no es programés la Grande Boucle, com ells la denominen, una prova nascuda el 1903 i que, any a any, tot i que pugui semblar increïble, va creixent en poder, festa i passió. El pas del Tour per terres basques ha finalitzat amb matrícula d’honor. Amb prou feines hi ha hagut reivindicació política en el que era un acte festiu sense que ningú qüestionés la denominació d’origen francès de la prova. I si hi ha hagut alguna protesta –així ha sigut–, sobretot a Bilbao per qüestions laborals, va ser per intentar aconseguir un impacte mediàtic més gran gràcies a l’altaveu de la volta francesa. El Tour ja no es mou de França Ara la cursa entra al seu territori per no moure’s de França fins que el 23 de juliol el primer classificat llueixi el jersei groc a l’esglaó més alt del podi dels Camps Elisis. Ningú amaga cert temor que l’ambient crispat que viu el país repercuteixi en certa manera en el Tour. Però n’hi ha prou amb avançar-se una mica a les circumstàncies de carrera per dormir a Baiona i adonar-se, moltes hores abans que la tercera etapa finalitzi a la ciutat del País Basc francès, del gran carinyo que qualsevol poble transmet a la seva carrera. L’últim corredor francès que va guanyar el Tour va ser Bernard Hinault. D’això en fa 38 anys. El 2019, Julian Alaphilippe hi va estar a prop i els francesos van vibrar amb la seva carrera i van somiar que per fi un dels seus arribaria vestit de groc a París. Però Julian va acabar perdent el mallot i, fins i tot, una posició al podi. El pas del temps Han vist passar victòries irlandeses, nord-americans (tres, de Greg Lemond, perquè les altres vuit no compten), espanyoles, daneses, alemanyes, italianes, australianes, britàniques, colombianes i eslovenes. Però no hi ha manera de sucar quan es parla francès, algun podi solt, com els de Romain Bardet... res més. I continuen creient en la seva cursa. N’hi havia prou amb veure a l’entrada de Baiona, amb la caiguda del capvespre, després de sortir de Sant Sebastià, com la gent mirava i somreia quan veia arribar a la seva ciutat un vehicle amb acreditacions del Tour. Les normes Als que no coneguin de què va això, convé explicar-los que el Tour tanca les carreteres per on transitaran els ciclistes amb moltes hores d’anticipació (els ports de muntanya, en alguns casos, fins i tot dos dies abans de la prova). Ningú hi pot circular, potser en bici, però sí que ho poden fer els vehicles que recorren la prova amb alguna comesa professional. Per a això l’organització entrega unes plaques, que són adhesius de coloraines que es col·loquen a la part davantera i posterior del cotxe. És com un salconduit amb què no et podries moure, tret que et tornessis boig, recorrent tot França si decideixen perseguir corredors. Doncs bé, a l’arribar a Baiona, només faltava que t’aplaudissin amb la ciutat ja decorada per acollir la cursa, tot de groc, per descomptat, una localitat de tall basc on l’únic que canvia amb els seus veïns a l’altre costat del Bidasoa, és que aquí es parla francès en lloc de castellà i sempre es pugui trobar algun habitant que conservi o s’atreveixi amb l’eusquera. La festa més desitjada I tots, tots, s’entreguen al Tour convençuts que viuran una festa. No hi arriben invasors, sinó els que impulsen la carrera, la seva, la que potser tornaran a guanyar alguna vegada quan Hinault ja sigui molt vellet. Però aquí l’important és passar-s’ho bé, decorar les ciutats amb els colors del Tour, recuperar la inversió per acollir la prova i recordar sempre la data en què va arribar la Grande Boucle. De veritat, cal viure-ho per imaginar-se el que el Tour significa. Per això, quan s’entra a França, per entrega, fe i força que hagin posat a la circumstancial adopció, el Tour adquireix un color especial, tot i que no tingui ‘duende’ ni l’olor de tarongina.

El més llegit