L’esport més injust del món

Sopava dijous a Gernika amb els pares de Pello Bilbao i comentaven que ells mai havien animat el seu fill a fer-se ciclista. Permeteu-me un incís. Si no va entrar en la batalla per l’etapa inaugural de la ronda francesa va ser perquè va punxar, tot i que això va ser una adversitat menor. I afegeixo: tant de bo altres ciclistes tinguessin la bondat de Pello, que ha decidit donar un euro per cada corredor que quedi per darrere seu en qualsevol etapa del Tour. Recaptarà diners perquè creixin els boscos en record del seu company Gino Mäder, mort a la Volta a Suïssa. Els pares moltes vegades entenen que el ciclisme és un esport de risc. Els explicaré que una setmana abans d’anar-me’n al Tour, perquè soc un desastre en tot allò relacionat amb la mecànica de la bici, gairebé em perdo la carrera perquè vaig estar a punt de fotre’m la patacada del segle. No se’m va acudir res més que tocar el canvi de la meva ‘gravel’, deixar-lo fluix. Em va saltar en plena baixada, va bloquejar la roda posterior, em va destrossar la cadena i de miracle no vaig caure de la manera més absurda que es pugui imaginar. Errors absurds Caure de la bici no és res estrany i pot passar al moment més inesperat, de vegades per una tonteria. Hem vist, per exemple, corredors a qui se’ls desprenia el manillar, perquè, en ocasions, un mecànic, encara que sigui molt bo, pot cometre una badada que pot acabar amb el corredor per terra. Altres vegades, com va passar dissabte en la primera etapa del Tour, dues estrelles que tenen el cos gastat d’anar en bici, que són hàbils en la conducció, que han superat milers de contratemps, ensopeguen entre ells –és igual qui en tingués la culpa, que fos error dels dos o cosa del maleït destí–, cauen a terra i acaben abandonant, com va ser el cas d’Enric Mas i Richard Carapaz, l’actual campió olímpic. Una injustícia per a ells, un desastre per als seus equips, que perden els seus caps de fila, i un cop per al Tour, que veu com dues de les estrelles de la carrera se’n van a casa i ni tan sols poden acabar la primera etapa. No es pot demanar el canvi En ciclisme no hi ha canvis, com passa en qualsevol esport que es disputa sobre un camp. Moltes vegades un corredor acaba una etapa amb ossos trencats, patint amb el dolor però amb l’esperança que les radiografies que li practiquen als camions mèdics de la meta demostrin que no hi ha cap fractura, que puguin continuar, mentalitzant-se per combatre amb un cos adolorit uns quants dies però amb el convenciment que en l’última setmana se sentiran contents i amb ganes de lluitar per una victòria o ser l’àngel de la guarda dels caps de fila. Tampoc es pot descansar un dia i recuperar forces a base de menjar i llit. Un Tour és una passada per a l’espectador, però 21 dies de patiment per al corredor que cau en la primera etapa. Que l’hi preguntin, per exemple, a David de la Cruz, corredor català, que les va passar magres el 2020. Va caure el primer dia, camí de Niça, i no es va recuperar fins a l’última setmana per ajudar Tadej Pogacar a aconseguir la primera victòria a París. Com una religió Hi ha molts corredors que han vist les estrelles i no precisament les de la fama. Bernard Hinault es va menjar el terra de Saint-Étienne, es va fer mal a la cara i va haver d’alimentar-se diversos dies només amb líquids amb l’ajuda d’una palla. És un esport d’herois, de gladiadors del segle XXI, on més d’una vegada han de dir allò de «camina o rebenta». Quan un corredor cau passen dues coses. Si s’aixeca immediatament i comprova l’estat de la seva bici o demana el canvi de vehicle, tranquils, no s’ha fet res, a tot estirar «xapa i pintura», com acostumen a dir; cops i rascades. ¡Ah! Quan es queden quiets, quan no s’atreveixen a pujar de nou a la bicicleta, quan van passant els minuts que fan impossible enllaçar amb el pilot... Llavors pinten bastos i passa el que li va passar a Enric Mas en l’estrena del Tour. Per això el ciclisme moltes vegades és el més cruel dels esports, tot i que el seguim com si fos una religió.

El més llegit