El Tourmalet: quan s’oblida que sobre una bici va una vida

N’hi ha prou de posar-se una estoneta al costat d’una carretera un dia dominical, per exemple, a prop de Sant Feliu de Guíxols o a Platja d’Aro, on singularment es produeix una trobada inusual de ciclistes professionals, els que a partir d’aquest dilluns disputen la Volta a Catalunya, per adonar-se del gran perill que suposa sortir a rodar o a entrenar en el que bé es podria considerar una selva de cotxes. El ciclisme és un ofici de risc i el cicloturisme, és a dir, l’esport que practiquen de manera popular milers d’amants de la bicicleta, igual; fins i tot es podria dir que una mica més, perquè molts d’aquests practicants no tenen aquesta habilitat sobre la bici, ni els reflexos dels corredors professionals. La distància de seguretat Igual que hi ha conductors que mai deixaran de trepitjar l’accelerador amb fúria per molts radars que es col·loquin per tota una autopista, autovia o carretera, on només val frenar quan es descobreix la càmera com si aparegués un revolt tancat, molts d’altres s’obliden que per avançar a un ciclista cal mantenir una mínima distància de seguretat i ignoren totalment que sobre una bici va una vida, un ésser humà que, com a protecció, com a molt, només porta un casc al cap. Precisament, el 12 de març es van complir 20 anys de la mort d’Andrei Kivilev i de la seva caiguda letal a la París-Niça que va marcar un abans i un després en la protecció, no només dels ciclistes professionals, sinó dels cicloturistes d’arreu del món. Kivilev, que havia acabat el Tour del 2001 en quarta posició, va caure en un descens a prop de Saint-Étienne i es va fracturar el crani. Si hagués portat el cap protegit, segurament s’hauria salvat. L’accident va provocar que la Unió Ciclista Internacional (UCI) obligués a competir amb casc. La mesura, amb el pas dels anys, va significar que les fàbriques especialitzades es posessin les piles i anessin creant models cada vegada més lleugers i segurs quan abans del fatídic accident semblava que tots els corredors portaven una espècie d’ou sobre el cap que moltes vegades de poc servia. No pot ser I el més important, que tots els cicloturistes sortissin a la carretera amb casc. Ara, com per exemple el diumenge en qüestió pels voltants de Sant Feliu de Guíxols, no es veu un sol practicant del ciclisme amb el cap descobert i quan algú es compra una bici per primera vegada surt de la botiga amb un bidó, un mallot i un casc. Però alhora col·locar-se en aquesta espècie d’observatori de Sant Feliu serveix per evidenciar que les carreteres continuen sent molt insegures i que molts conductors continuen considerant el ciclista com una espècie de paràsit que els molesta, que els entorpeix i que cal avançar de la manera més ràpida, més enllà que moltes vegades posin en perill les seves vides. El corredor professional no s’arruga, com el soldat que és al front, tot i que espanti veure, ja a Platja d’Aro, on dormen fins dimarts la majoria dels equips de la Volta, la cadena de cotxes que avancen un corredor del conjunt d’Israel, que entrena en solitari, a menys d’un metre de distància. Això no pot ser. I això es viu, sobretot els caps de setmana, a qualsevol carretera, per la qual cosa, aprofitant el naixement de la Volta 2023, bo és recordar que sobre una bici va una vida, que no passa res per perdre uns segons darrere d’un ciclista, que per avançar-los cal respectar el metre i mig de seguretat i que no hàgim de pensar, com de santa Bàrbara quan trona, a complir aquestes normes quan un accident mortal amb cicloturistes involucrats obre els diaris o els noticiaris televisius.

El Tourmalet: quan s’oblida que sobre una bici va una vida

Un diumenge previ de Volta, pels voltants de Sant Feliu, on entrenen els corredors de la ronda catalana, serveix per constatar els perills d’una carretera que moltes vegades es converteix en una selva de cotxes.

El més llegit