El Tourmalet: ells mai veuen els paisatges

Ells no veuen els paisatges perquè només van fixant-se en la roda posterior de la bici que els precedeix i moltes vegades amb el cap cot mirant el manillar i veient asfalt, molt asfalt, tant, que els seria impossible reconèixer la carretera per on han passat. Explica Óscar Pereiro, el guanyador del Tour 2006, que una vegada li va dir al seu director, en aquell temps Álvaro Pino, que estava meravellat per les vistes de les Dolomites. Va passar en el Giro. «¿Vistes? Si has mirat el paisatge és que no t’hi has esforçat prou», li va contestar el tècnic gallec amb una Vuelta com a ciclista en el seu palmarès. Als corredors participants d’aquesta Vuelta que no se’ls pregunti pel poble que han passat tret que hi hagués un esprint puntuable i que el portessin anotat a la costella adhesiva que la majoria d’ells col·loca a la potència del seu manillar. El viatge amb autobús I el pitjor, quan pugen a l’autobús del seu equip, on passen moltes hores pels trasllats, quan veritablement es podrien entretenir veient els paisatges, o estan tan casats que es queden adormits o circulen per una autovia on tot sembla igual. Marc Soler, a qui caldria donar-li el premi a ciclista més combatiu d’aquesta Vuelta, per les seves escapades i per la ràbia amb què pedala per aconseguir una victòria, tot i que només n’hagi aconseguit una, només recordarà que a la Gran Via de Bilbao va aixecar els braços després d’una agònica persecució amb uns rivals que volien el mateix que ell, gaudir d’un triomf. Perquè, tot i que es digui, ves per on, avui l’etapa serà tranquil·la, ells no miren el que els envolta més enllà d’estar pendent del públic, no sigui que algun espectador faci un moviment estrany quan passen per un poble, hi xoqui i els tombi, com ha passat en alguna ocasió. Si repassem el que ha passat en aquesta Vuelta que circula cap a les seves últimes etapes, només el dia que es va passar pel cap de Gata es va rodar amb certa, només amb certa, tranquil·litat, ja que per una vegada la mitjana va estar per sota dels 40 per hora quan no hi havia costes en el trajecte. I aquell dia Julian Alaphilippe se’n va anar a terra, en una mostra que mai s’ha de baixar la guàrdia perquè l’ensurt pot arribar en qualsevol moment. L’hotel del dia Tampoc saben l’hotel on dormiran ja que d’això se’n cuiden els massatgistes que transporten les seves maletes d’un lloc a l’altre i són els que els assignen les habitacions el número de les quals veuen en unes llistes que es pengen al costat dels ascensors. Sí que saben qui és el company amb qui dormiran, tret que al seu equip hagin decidit que tots pernoctin en habitacions individuals, com posen en pràctica alguns equips per por de la covid. I, per descomptat, mai oblidaran que un dijous 8 de setembre van estar pujant al Piornal, però tampoc per uns paisatges que no van veure o per la intensitat viscuda durant l’etapa. Recordaran el lloc on van ser perquè quan estaven tornant amb autobús a Càceres, que tampoc és que fos al costat de la meta, ni de bon tros, van conèixer la notícia de la mort de la reina Isabel. I això no ho oblidaran, com quan se li pregunta a qualsevol participant que va córrer la Vuelta del 2001 a quina ciutat va acabar l’etapa disputada l’11 de setembre. Tots diran gairebé a l’uníson el nom de Gijón perquè va ser allà on van seguir per la tele de l’habitació de l’hotel el que passava a Nova York després de caure les Torres Bessones.

El Tourmalet: ells mai veuen els paisatges

Els ciclistes de la Vuelta desconeixen per on passen ni saben el nom de les localitats on arriben perquè no tenen temps de fer turisme, però sempre recordaran que el 8 de setembre de 2022 van estar a Piornal, perquè allà va ser on es van assabentar de la mort de la reina Isabel.

El més llegit