El Tourmalet: 1977, la pitjor Vuelta de la història

La veritat és que només ho he vist una vegada en la meva vida i va ser a Lugano, en el Mundial de ciclisme de 1996 que es va celebrar al cantó suís de parla italiana. En aquell temps feia 19 anys que Freddy Maertens havia guanyat la Vuelta de 1977, tan terrible per als periodistes que van seguir aquella carrera com la sensació que va tenir el doctor Randall Mindy quan anunciava que un meteorit s’acostava a la Terra i ningú li feia gens ni mica de cas. I ara es dirà. ¿A què ve recordar ara Maertens i el seu triomf en la ronda espanyola de fa 45 anys? Doncs molt senzill, perquè quan algú escriu una crònica ciclista en una església, assegut en un banc com si estigués a punt de combregar o de donar la mà al proïsme en sentiment de bona voluntat, flueixen pensaments mig estranys, mig curiosos i fins i tot sentimentals. Des del banc de l’església Mai de la vida, ni en el Giro, ni en el Tour ni en la Volta s’havia tingut l’ocurrència de muntar una sala de premsa a l’interior d’una església, amb els sants, la Verge i Jesús crucificat vigilant que es s’expliqués en la crònica del dia la veritat, només la veritat i res més que la veritat del que estava passant en la 17a etapa de la Vuelta guanyada per un bon tipus colombià anomenat Rigo Urán. L’església estava en perfecte estat, tot i que amb taules col·locades per l’organització, unes teles per seguir l’etapa, uns altaveus per escoltar les rodes de premsa del guanyador i de Remco Evenepoel com a líder de la carrera i molts periodistes fent fotografies d’un escenari tan peculiar com inaudit. La veritat és que a l’església del monestir de Tentudía, a la província de Badajoz, a pocs quilòmetres de la frontera amb Huelva i Andalusia, només li faltava el sagrari, que havien retirat per qüestions òbvies i segurament per respectar alguna cosa del culte davant l’arribada dels periodistes, moltes vegades revoltosos, i el desembarcament de la Vuelta. La reflexió No obstant, en aquest escenari era impossible no fer una reflexió, gairebé com si fos una oració i recordar com havien patit els periodistes seguint la Vuelta, unes quantes dècades abans, quan tot era diferent, sense internet, sense telèfons mòbils, amb cotxes sense direcció assistida ni GPS, sense que els ciclistes portessin l’orellera enganxada a l’orella i sense els autobusos d’on gairebé mai surten els corredors, que viuen a la seva bombolla aliena, moltes vegades, al món que els envolta. I en aquesta reflexió, com si fos una confessió, envoltat de símbols religiosos, res millor que recordar els soferts enviats especials que van seguir el 1977 la que segurament va ser la pitjor Vuelta de la història, en la qual s’esperava una reacció impossible de Luis Ocaña, gairebé a l’estil de la que mai es produirà amb Mikel Landa. Però Ocaña feia les seves últimes pedalades llavors, molt lluny de la solera i el poder que va demostrar en el Tour de 1973 que va guanyar, o dos anys abans quan es va convertir en l’únic ciclista que va posar contra les cordes Eddy Merckx en el Tour, que hauria guanyat si no hagués caigut en el combat mentre descendia pel coll de Menté. Dominador absolut i només 70 ciclistes Perquè la Vuelta de 1977 va ser molt dura d’explicar. Era una Vuelta que entrava en crisi, anant cap a la desaparició, gairebé amb un peu en una dimensió desconeguda, amb només 70 ciclistes a la sortida i amb Maertens amb una fam més voraç que la que va tenir el seu compatriota Merckx en els anys en què mai es ponia el sol mentre ell pedalava. A l’església de Tentudía un s’imagina el que va haver de patir el periodista que va seguir aquella cursa per explicar la 13a victòria de Maertens. ¡13 etapes, va guanyar! Perquè després d’explicar una, dues, tres, quatre, cinc i fins a dotze victòries, la proesa d’escriure sembla fàcil, però, quan arriba la 13a ¿quina novetat es pot explicar als lectors? I, a més, en una època en què tots teclejaven en màquines portàtils en què era impossible fer un retallar i enganxar per si algú no havia llegit la gesta de la victòria número 6 i es repetia en la 13a. Maertens va començar de líder i com a primer classificat va acabar la cursa. Va guanyar pujant, baixant, en pla i en contrarellotge. Explicar una cosa diferent, una cosa diferent devia ser tan difícil, tant, que ni la fe exposada en una església a ritme de màquina d’escriure portàtil hauria sigut capaç de trobar una novetat, una cosa diferent per explicar amb un ciclista que arribava, veia i vencia en pla Julio César. Amén.

El més llegit