El Tourmalet: el ciclisme que no van veure Carlos Rodríguez i Ayuso

Van ser els anys que es van viure perillosament. Era el 2001 quan va néixer Carlos Rodríguez, i el 2002, el del naixement de Juan Ayuso. Van ser temps que no haurien de tornar mai, una època convulsa que a punt va estar de carregar-se el ciclisme i eliminar qualsevol possibilitat que, 21 i 19 anys després, dos joves corredors estiguin lluitant ara en la general de la Vuelta i portin una nova llum, com mai s’havia vist, en conjunt i alhora, en la història del ciclisme espanyol. Si aquest esport hagués continuat pedalant entre les tenebres del dopatge segurament ni als pares de Rodríguez ni als d’Ayuso se’ls hauria acudit orientar els seus fills cap al camí del ciclisme. Podrien ser bons esportistes, però en altres disciplines, perquè cap pare amb un mínim sentit comú hauria recomanat als seus fills penetrar en el món d’un esport inspirat en la droga. Lance Armstrong Una Vuelta, com la que ara ens ocupa, per exemple el 2001 i el 2002, suposava estar mesos després pendent de les anàlisis i contraanàlisis dels laboratoris antidopatge. Els periodistes que seguíem aquest esport ens havíem hagut de convertir en estudiosos de la farmacologia. Podies entusiasmar-te amb un corredor en concret i fins i tot preguntar pels seus hàbits. I, per descomptat, t’enganyaven a l’assegurar que es tractava d’un ciclista sa, legal, bon paio (que segur que ho era) i fins i tot podies creure que era diferent dels altres. Quan van néixer Rodríguez i Ayuso, Lance Armstrong, que va existir, era el ciclista dominador i el que va guanyar set Tours de manera consecutiva, set vegades sonant l’himne nord-americà als Camps Elisis, unes vegades amb la bandera texana i d’altres amb la del seu país a les espatlles. Els seus adversaris anaven caient, un rere l’altre, en el traçat del dopatge. Ell sobrevivia perquè era el millor, que segurament ho era, i fins i tot era tan bo que no necessitava cap plus extra al marge de dues cames que l’impulsaven com un obús al primer revolt de l’Alpe d’Huez. I compte amb qui s’atrevís a sortir de la cleda per mostrar com a mínim dubtes sobre el triomf d’Armstrong, perquè la querella, els advocats que es posaven en marxa revisant la lletra petita d’un reportatge, estava a l’ordre del dia. Eufemiano Fuentes Quan Rodríguez era un nadó de set mesos, Ángel Casero va guanyar la Vuelta. Pocs dies després de la seva victòria es va filtrar un missatge de veu que el corredor havia rebut al seu telèfon mòbil durant la disputa de la cursa. Parlava Eufemiano Fuentes i li advertia que les bieles ja havien arribat. Sempre va quedar el dubte de si el metge canari es dedicava també a facilitar material mecànic als corredors. L’any següent, Juan Ayuso va néixer a Barcelona, on estava treballant com a economista el seu pare, alacantí, abans d’anar destinat a Atlanta, un enamorat dels triatlons i l’esport en general. Doncs bé, el Giro va ser un autèntic caos. El va guanyar Paolo Savoldelli, que mai va ser una superestrella que brillava al firmament ciclista. Bona part del triomf el va deure al fet que els dos màxims favorits, italians com ell, van ser expulsats de la prova per haver donat positiu, i no precisament per la covid: Gilberto Simoni i Stefano Garzelli. Raimondas Rumsas Per si no fos prou, el Tour va arribar a París, com tres anys abans i tres després, amb Armstrong instal·lat a la primera posició de la general. Raimondas Rumsas, un corredor lituà fins aleshores pràcticament desconegut, va acabar en tercera posició. El mateix diumenge en què acompanyava el texà dalt del podi dels Camps Elisis, la seva dona era detinguda per la policia francesa amb el maleter del cotxe ple de substàncies dopants. Rumsas va sortir de França cames ajudeu-me, mentre que la dona es va passar unes setmanes entre reixes. Són només uns exemples –n’hi va haver molts més– que serveixen per il·lustrar el canvi, afortunadament per bé, que ha viscut aquest esport, preocupat ara només pels positius provocats pel coronavirus. Rodríguez i Ayuso poden sentir-se contents i feliços de no haver-se assabentat de la porqueria que envoltava un ciclisme que ja els impulsa com les estrelles espanyoles que il·luminen la Vuelta.

El Tourmalet: el ciclisme que no van veure Carlos Rodríguez i Ayuso

Les noves figures espanyoles van néixer el 2001 i el 2002, els anys en què Armstrong dominava el Tour i calia corregir les classificacions generals de les grans voltes a conseqüència dels positius, que no eren precisament causats per la covid.

El més llegit