El Tourmalet: «Sisplau, senyor, ¿per on passa la Vuelta?»

«Sisplau, senyor, ¿per on passa la Vuelta?». L’aficionat al ciclisme, tot i que per desgràcia ja hi han arribat els vicis d’altres esports, sol ser una persona educada, que l’únic que vol és recollir els bidons que els corredors llancen enlaire per no colpejar ni els seus companys ni el públic amb un impacte directe. La setmana passada, a Cantàbria, quan ja era fosc, una parella anava amb els llums llargs del cotxe mirant de descobrir aquests tresors a la cuneta, després que els corredors ascendissin el Pico Jano. La pregunta amb educació va dirigida al seguidor asturià que vol conèixer la ruta exacta per la qual transitarà la carrera. Com els holandesos, com fa dècades que ho fa el públic francès i no tan francès en el Tour, una vegada ha descobert la ruta exacta s’hi instal·larà unes hores per no perdre’s el pas del pilot. Astúries va ser un clam i si Cantàbria no va vibrar més va ser perquè l’estiu va trair la carrera. Feia un fred digne d’hivern, amb boira i pluja, elements que, evidentment, no convidaven a passar una tarda del mes d’agost apostats al bosc a l’espera de l’arribada dels corredors. L’hora d’Andalusia Ara canvia totalment el paisatge, desapareix el verd del Cantàbric i els ciclistes pedalaran per terrenys més àrids i calorosos, sobretot quan la setmana ja comenci a acomiadar-se i la cursa penetri als territoris de Còrdova i Jaén, on algun ciclista pagaria una part del salari del dia amb tal de trobar una ombra pel camí. Per desgràcia, les oliveres de Jaén ofereixen una estampa irrepetible, però ombra, el que es diu ombra, en donen molt poca. Ara canvia el paisatge i també el caràcter de la gent. A Andalusia el pas de la Vuelta es converteix en una festa. Es llancen al carrer amb les cadires, en un ambient familiar del qual participa tot el poble. Fins i tot en alguns llocs les agrupacions polítiques locals munten la seva caseta per on passa l’alcalde o alcaldessa de torn si són del seu mateix color. Els ciclistes ja no porten gorra I hi continua havent un desig, que mai, i menys ara, es converteix en realitat. «¿Em dones una gorra o tens una samarreta?», sol ser la petició més popular que se sent a la Vuelta. ¡Caram! Si els ciclistes ja no porten gorra, sinó casc, i si alguns se la posen al podi, quan pugen al calaix dels èxits, és per fer una mica més de publicitat dels seus equips. Per desgràcia, ja fa uns anys que Jaume Mir, l’etern auxiliar del bigoti, ja no està a les carreres posant la gorra i arreglant els seus ciclistes. Va morir el 2019, després de recórrer durant dècades, des dels temps de Federico Bahamontes, les rutes del Tour, la Vuelta i el Giro. ¿I samarretes? També han passat a la història. Es recorda, als anys 90, en els Giros exitosos de Miguel Indurain, que hi havia una competència entre les ciutats italianes que acollien la carrera. A veure qui dissenyava la samarreta més original. En regalaven tantes que calia oferir-les pel camí perquè no hi cabien a la maleta. El poble saluda la Vuelta Tanmateix, són molts els espectadors que continuen demanant regals com si disposar d’un adhesiu al cotxe per poder circular per les carreteres acotades a la Vuelta fos sinònim de portar el maleter del cotxe ple de gorres i samarretes de tots els colors i talles. Doncs, no. Negatiu. No hi ha regals. Als pobles i ciutats per on passa la Vuelta només els falta un detall; la decoració. El Tour acostuma a organitzar concursos per premiar la localitat que ha tingut més enginy a l’hora de maquillar-se per la visita de la cursa. El color rosa predomina a tots els aparadors dels comerços i balcons per rebre el Giro. No obstant, aquest costum no ha calat a Espanya, on continua sent la pancarta més repetida la del nom del poble acompanyat pel «saluda la Vuelta», què hi farem.

El Tourmalet: «Sisplau, senyor, ¿per on passa la Vuelta?»

La recollida de bidons de la carretera continua sent un costum entre els aficionats que no es cansen de demanar gorres i samarretes creient que tothom porta el maleter ple de regals.

El més llegit