El Tourmalet: ells ja no veuran ni la Vuelta ni la seva família

Un diumenge qualsevol pot acabar en tragèdia. Ells, com tants altres cicloturistes, havien quedat amb el grup, amb el club, com va quedar Alejandro Valverde al juliol amb la seva colla d’amics. Ell va tenir més sort. Ell ho pot explicar, tot i que quan se li pregunta en la Vuelta per l’accident prefereix no contestar, una cosa per oblidar, una cosa que mai hauria d’haver passat. Com l’accident de Barcelona, perquè ells ja no veuran la seva família. Se’n van anar a disfrutar amb la bici un diumenge al matí per tornar a l’hora de dinar i ser la diana de les bromes a casa. «¿Tant t’agrada el ciclisme que et quedes adormit veient el pilot de la Vuelta?». ¿Quin mal fan els cicloturistes a la carretera? Perquè no han sigut els primers ni desgraciadament seran els últims mentre uns quants creguin que molesten, que per avançar-los perden cinc segons en les seves ‘atrafegades’ vides. Els corredors professionals sempre expliquen els ensurts que una vegada i una altra s’emporten quan van a l’‘oficina’, com ells denominen la carretera per on s’entrenen. I es juguen la vida, perquè sempre apareix algun conductor a qui se li creuen els cables. I el que és pitjor. Si a sobre els atropellen, després ni es paren a socórrer-los, com li va passar a Valverde fa un mes i mig. Ell ho va poder explicar. Del riure a la tragèdia Quan es disputa la Vuelta, com ara, o el Tour el mes passat, el grup d’amics que surten diumenge al matí procuren fer la ruta més curta, ajustar-la als horaris televisius de l’etapa. I el que passa en la competició és el seu tema de conversa. Quan un colla una mica més que els altres de seguida es guanya el sobrenom del ciclista de moda. Hi ha rialles. S’expliquen anècdotes... però el que no esperen és quedar-se a la carretera perquè un inconscient els ha envestit de cara quan ells anaven pel seu carril, entre les rialles i les ganes d’arribar a casa per explicar qualsevol cosa alegre menys la mort d’un company. Anna González va perdre el seu marit fa uns anys. El va atropellar un camió i va fugir. Va iniciar una campanya de recollida de firmes que va arribar al Congrés per endurir la llei pels atropellaments. Va tenir èxit i va aconseguir que per una vegada la majoria de grups polítics aparquessin les seves diferències per aprovar la iniciativa. ¿Per què no surten més ciclistes professionals? Un company periodista va perdre la seva neboda que sortia en bici, un altre diumenge maleït, amb un altre automobilista que va fugir, com va fer el que va atropellar Valverde i els seus a Múrcia. ¿En què pensen quan deixen cossos tirats a la cuneta? ¿Potser creuen que la policia no els enxamparà? Moltes vegades ens preguntem per què no surten més ciclistes professionals. Doncs per tragèdies com aquesta. Els pares estan més tranquils si els seus fills aprenen a ser esportistes en un camp tancat, és igual que sigui de gespa, de fusta o de ciment. Perquè sortir a la carretera, amb salvatges solts, és un patiment constant, un patiment dels pares fins que el noi o la noia que vol ser ciclista torna a casa sa i estalvi. Un volt pels Països Baixos Els que insulten els ciclistes, els que creuen que molesten, que són bonys sospitosos que circulen per les carreteres haurien de fer un volt pels Països Baixos. Fins i tot si ets vianant penses que ciutats com Utrecht estan més preparades per al ciclista que per al vianant. Però el respecte és immens fins al punt de pensar que si un dia un automobilista neerlandès comet una salvatjada com la de Barcelona l’últim que farà és fugir del lloc de l’accident per perdre l’última essència com a ésser humà. Per això, la Vuelta com qualsevol altra competició que mou ciclistes i projecta el ciclisme, avui està de dol i els corredors professionals senten ràbia, impotència i només pensen ¿alguna vegada serà l’última?

El Tourmalet: ells ja no veuran ni la Vuelta ni la seva família

La carrera està de dol, perquè quan moren cicloturistes atropellats es remou l’ànima dels corredors que moltes vegades passen por a la selva de la seva ‘oficina’, que és la carretera.

El més llegit