El Tourmalet: ja estem de Vuelta

Hi va haver un temps en què no tot era de color ‘vermell’ a la Vuelta. Ni per sorpresa ningú s’imaginava –i de fet tampoc s’ho plantejava– portar la volta espanyola als Països Baixos quan ningú parlava dels Països Baixos i tothom deia ‘Holanda’. Absolutament ningú podia pensar que una ciutat anomenada Utrecht acolliria el 19 d’agost de 2022 la sortida de la Vuelta. ¿Utrecht? ¿De què sonava? ¿Del tractat del segle XVIII quan es va entregar Gibraltar a Anglaterra o el Rosselló a França i la sempre oblidada Menorca als britànics? Ni tan sols aquesta preocupació (per descomptat més per Gibraltar que pel Rosselló) va poder plantejar portar la Vuelta a Espanya a terres neerlandeses per convertir una de les seves ciutats, la quarta del país després d’Amsterdam, Rotterdam i la Haia, en el centre de l’univers ciclista per uns dies. I és que dijous només calia veure com estava Utrecht, sobretot a la tarda, amb els helicòpters sobrevolant la ciutat per qüestions de seguretat, i amb els laterals dels canals plens de públic, que aplaudia el pas dels corredors que en comptes de muntar en bici anaven en barques per passejar per la ciutat, amb els seus uniformes ciclistes, gairebé tots blancs, després de la presentació d’equips; un altre acte que de seguida es va convertir en una cita multitudinària. Els records de 1991 Fa 31 anys, en la primera Vuelta que va cobrir aquest periodista, la prova va partir des de Mèrida. I la veritat, perquè dir el contrari seria enganyar, hi va haver molta gent per donar la benvinguda a la prova per terres extremenyes, gairebé sempre, excepte aquests dos últims anys i alguna petita excepció pel camí, una terra oblidada per la carrera... i per més circumstàncies de la vida. Era encara una època lúcida de la prova, que enyorava l’absència de Perico i que confiava que el seu relleu, un corredor navarrès anomenat Miguel Indurain, es reivindiqués i demostrés que servia per a una cursa de tres setmanes una mica abans d’iniciar el seu exitós camí pel Tour. Indurain no va guanyar perquè va aparèixer un corredor català, Melcior Mauri, que va donar tal sorpresa que fins i tot el seu director, Manolo Saiz, mai va confiar en la seva victòria. Va ser una Vuelta, al vell estil, que gairebé sempre acabava en capitals de província i que va fer, des de València, una visita a Mallorca. Curiós, per cert, va ser el retorn de l’illa a Barcelona. A l’avió, amb la majoria dels ciclistes i uns quants periodistes, viatjava Eufemiano Fuentes, en aquell temps metge del conjunt de l’ONCE. En el vol només hi va haver un tema de conversa. ¿Què portava Eufemiano Fuentes a la nevera portàtil de la qual mai es desprenia i que va viatjar als peus del seu seient? Avui, segurament, a l’aterrar al Prat, la Guàrdia Civil hauria tingut una mica de feina. La unitat mòbil de José María García Va ser la Vuelta marcada per la neu. En aquella època la cursa començava a finals d’abril per acabar a mitjans de maig, just una setmana abans que comencés el Giro. I, és clar, sempre calia estar pendent del temps, com de la nevada que va caure al Pirineu i que va obligar a cancel·lar l’etapa reina, entre Andorra i la Vall d’Aran, clau després en la sentència de la carrera. Tal va ser la por que no tornés a nevar, per exemple a Valdezcaray, que José María García, periodista radiofònic que controlava tot el que es pogués controlar de la Vuelta, va enviar una de les seves unitats mòbils al cim de l’estació d’esquí de La Rioja per informar en els butlletins durant tota la matinada de la situació meteorològica, que si feia fred, que en feia, que si hi havia boira... Tot i que, afortunadament, i malgrat uns quants flocs, no hi va haver necessitat de suspendre la cronoescalada programada. Indurain va acabar a Madrid en segona posició, darrere de Mauri i davant de Marino Lejarreta, però va demostrar que sí que servia per a una cursa de tres setmanes; tant, que a continuació d’aquella cita per la volta espanyola va guanyar cinc Tours i dos Giros. Les terrasses d’Utrecht Avui, aquestes estrelles dels anys 90 ja van pel camí dels 60 anys o els han superat, com Lejarreta. Avui ningú es passejaria amb una nevera portàtil pels carrers d’Utrecht per amargar de manera injusta la festa neerlandesa. Avui només es veuen terrasses, que s’omplen de gent quan la pluja dona una treva, on s’assaboreixen tota mena de cerveses. Són terrasses que han sigut guarnides amb banderins que porten la bandera espanyola. Fins i tot sona música flamenca en una ciutat que s’ha omplert d’estudiants adolescents, els que dilluns debuten a la universitat i que fa diversos dies que estan d’‘adaptació’ a Utrecht, on hi ha els principals centres educatius del país. L’‘adaptació’ és una festa que dura una setmana i que ara, com un premi extra, fins i tot ha servit perquè ells i 600.000 persones més disfrutin un divendres qualsevol del part de la Vuelta.

El Tourmalet: ja estem de Vuelta

Avui cap metge d’equip es mouria pels carrers d’Utrecht amb una nevera portàtil a sobre com va fer Eufemiano Fuentes en un trasllat de la cursa el 1991.

El més llegit