El Tour, a 342 dies de l’inici d’un altre combat del segle

Jonas Vingegaard, de 25 anys, es va coronar aquest diumenge com el nou rei d’un Tour 2022 que estava escrit a imatge i semblança de Tadej Pogacar, el monarca que va haver d’abdicar als Alps destronat per una ofensiva letal com no es recordava, que el va obligar a oblidar-se de menjar i entregar la ronda francesa al seu rival danès. Va ser el senyal perquè arrenqués el millor duel personal entre dos corredors des de 1989, quan Laurent Fignon va perdre el groc davant Greg Lemond als carrers de París. Miguel Induráin sempre va destrossar els seus rivals en l’art de la contrarellotge i mai Claudio Chiappucci, Gianni Bugno i Tony Rominger li van posar les dificultats amb què Vingegaard es va trobar entre els Alps, el Massís Central i el Pirineu. Fins a 15 vegades, que es recordi, va saltar Pogacar des de l’Alpe d’Huez fins a l’Hautacam passant per Mende, Foix i Peyragudes. I la reacció del danès sempre va arribar a l’instant, sense gairebé la necessitat d’haver de contraatacar, perquè un Pogacar famolenc i assedegat va cedir al Granon, com després ho va fer a l’Hautacam, adolorit per la caiguda en la baixada de Spandelles. D’aquí a Bilbao De la mateixa manera, només es recorda un atac de Jan Ullrich a Marco Pantani a La Madelaine després que ‘El Pirata’ es vestís de groc a Les 2 Alpes, en el Tour del dopatge (1998). A Lance Armstrong, en els set Tours esborrats de la història, mai ningú el va posar en un compromís i Alberto Contador sempre va tenir Andy Schleck sota control com Chris Froome a tots els seus rivals sota la tirania d’un equip Sky tan potent com ho ha sigut ara l’increïble Jumbo, amb un Wout van Aert que servia per tot, també per guanyar etapes. Per això, ja es poden començar a comptar els dies que falten perquè el Tour 2023 vagi de part l’1 de juliol de l’any que ve als carrers de Bilbao. «Ho vaig donar tot però davant em vaig trobar un rival més fort que jo i això em motiva per a l’any que ve. Tornaré per guanyar», paraula de Pogacar. Encara és ben aviat per saber per on passarà una ronda francesa que naixerà al País Basc. Però és igual que primer s’afrontin els Alps que el Pirineu, com ha passat ara, perquè el duel pot ser tan espectacular com el viscut aquestes setmanes. I si és millor llavors es parlarà de pura màgia. L’entrada a París Els ciclistes van arribar als Camps Elisis al caure la tarda. Van celebrar entre rialles, brindis i fotos una etapa final que només es va reactivar quan va sonar la campana que anunciava l’última volta. El corredor belga Jasper Philipsen va guanyar l’etapa i Vingegaard va travessar la línia de meta amb els seus companys del Jumbo per pujar després al podi com a segon danès que triomfava en el Tour després del controvertit Bjarne Riis. L’any que ve vull tornar per guanyar. No em marco aconseguir cinc Tours però sí intentar una altra victòria. Pogacar voldrà fer-ho però jo també». Va ser el triomf del corredor tranquil i el que aprofita cada instant que té per parlar de la seva parella i la seva filla. «L’essencial de la meva vida és poder estar amb elles dues i pel meu esport no ho puc fer sovint», va dir Vingegaard, que torna a Dinamarca per ser rebut per les màximes autoritats del país, amb la reina Margarida al capdavant. Pogacar, en canvi, necessita més reptes perquè és el corredor més ofensiu que hi ha al món i el més inconformista. La Vuelta està en el seu horitzó. «El Tour d’aquest any m’ha fet venir gana per guanyar més carreres perquè m’encanten els desafiaments»... els reptes per a un Tadej Pogacar que ho ha donat tot i que al vespre no va mirar Vingegaard dalt del podi amb rancúnia sinó fins i tot amb bon humor. «Perdre tampoc està malament perquè la gent vol diversitat i es cansa de veure guanyar el mateix cada any». Per al pròxim duel només falten 342 dies, ¿els comencem a comptar?

El Tour, a 342 dies de l’inici d’un altre combat del segle

Jonas Vingegaard es va coronar als Camps Elisis de París com a vencedor d’una carrera que va ser apassionant pel seu duel amb Tadej Pogacar.

El més llegit