El Tourmalet: França, Itàlia i Espanya es queden sense tradicions

Deia fa uns dies un periodista italià, al parlar sobre la crisi de victòries dels països que tradicionalment sempre han dominat el Tour: «Nosaltres estem pitjor, perquè si traiem Filippo Ganna per a les contrarellotges, no tenim res ni ningú per aferrar-nos a una esperança de futur». El ciclisme, com tants altres esports, s’ha globalitzat i ja no és un jardí exclusiu d’uns quants, els de sempre, sinó que qualsevol bon esportista que es prepari, que disfruti sobre una bicicleta, pot arribar a ser un gran campió. En el Giro es va produir un fet històric. Per primera vegada en una carrera gran, un ciclista de raça negra, Biniam Girmay, aconseguia guanyar una etapa. No s’havia vist mai. Fa 30 anys, en el Tour, uns periodistes espanyols preguntaven a Manolo Saiz, aquella època famós director del conjunt ONCE, per què no hi havia corredors negres en el pilot. Doncs no n’hi havia perquè als anys 90, en els temps en què Miguel Indurain feia creure que guanyar el Tour era el més fàcil del món, cap noi negre es dedicava al ciclisme, com tampoc hi havia eslovens triomfadors i encara no s’havia produït el desembarcament dels danesos i els nord-americans amb els seus barcos carregats de medicaments. La contrarellotge final Llevat que Ganna hi posi remei aquest dissabte si guanya la contrarellotge final, amb permís, sobretot, dels tres herois d’aquest Tour (Jonas Vingegaard, Tadej Pogacar i Wout van Aert) per primera vegada des que es va crear aquesta carrera el 1903 s’arribarà a París sense triomfs de ciclistes francesos, espanyols i italians. Els espanyols ja s’han acostumat a anar de blanc del Tour, perquè des del 2018 no han obtingut absolutament cap triomf d’etapa. França, però, és una altra cosa. Els francesos ja s’han familiaritzat a no veure cap paisà de groc per París perquè ja ha plogut molt des que Bernard Hinault va guanyar el Tour de 1985. Però cada any disfrutaven d’una victòria d’etapa amb un dels seus, per no dir que si aquest triomf es produïa el 14 de juliol, el dia, precisament, que Tom Pidcock va aixecar els braços al cim de l’Alpe d’Huez. Sense Alaphilippe El cert és que França ha tingut una desgràcia. Julian Alaphippe, el ciclista que sempre corre amb la canya preparada per guanyar una etapa, no es va recuperar de la seva brutal caiguda de l’abril a la Lieja-Bastogne-Lieja, i va haver de veure la carrera des de la seva casa d’Andorra. A partir d’aquí, només es poden conformar amb el fet que David Gaudu aconsegueixi la quarta plaça de la general. Itàlia és el país que pitjor ho té. Vincenzo Nibali, el ‘Tauró’, l’‘Squalo’ de Messina, es retira a l’octubre, i si miren cap al futur només veuen desert entre bieles i pedals. ¿Espanya? Espanya és diferent, i no per la vella dita tan i tan discutible en altres aspectes de la vida. Espanya és diferent perquè sí que té futur i només cal una mica de paciència i no carregar d’excessiva responsabilitat dos nanos tan bons com el millor dels vins joves per veure triomfar ben aviat un noi d’Almuñécar, Carlos Rodríguez, i de Xàbia, Juan Ayuso. El primer debuta d’aquí unes setmanes en la Vuelta per ser un dels principals atractius de la carrera, i el segon ha arribat al professionalisme després d’una impressionant ratxa de triomfs en el camp aficionat. Per això no s’ha de plorar, ni de bon tros insultar, per un Tour espanyol per oblidar, perquè hi ha futur, i on només Bèlgica, perquè tenen l’enorme Wout van Aert, ha pogut exhibir les seves banderes entre els països que sempre han dominat aquesta beneïda carrera.

El Tourmalet: França, Itàlia i Espanya es queden sense tradicions

Per primera vegada des que es va crear el Tour, el 1903, no hi haurà triomfs d’etapa de tres grans països de llegenda ciclista, tret que Filippo Ganna hi posi remei en la contrarellotge final.

El més llegit