Tourmalet: sis hores d’espera per a 20 segons de Tour

Molt, però molt, t’ha d’agradar aquest esport per estar hores i hores a la vora de la carretera per veure passar els astres del Tour i que desapareguin en un tres i no res. Fem la prova. Des de la corba del fons es comencen a divisar els cotxes vermells, els dels comissaris, que anuncien que els primers classificats de l’etapa estan a punt d’arribar. Després apareixen les motos, fins al punt de preguntar-te si tantes són necessàries i que si les comptem gairebé n’hi ha més que ciclistes pedalant amb un dorsal a l’esquena. I després arriben tres ciclistes: un vesteix de groc (Jonas Vingegaard), un altre de blanc (Tadej Pogacar) i per davant seu un noi d’Arizona que es diu Brandon McNulty i que ha sorgit com a actor de repartiment en l’últim sospir muntanyós d’aquest Tour. ¿Comptem el temps entre que arriba el trio i s’esfuma en el següent revolt? ¡Feu apostes! ¡Prou! Han transcorregut 20 segons, ni un més, ni un menys. I si a sobre t’has embolicat amb la tonteria de no viure aquells instants en directe i no l’has encertat amb el botó del mòbil que havies de prémer per aconseguir la foto de la teva vida, llavors l’experiència amb el Tour ha acabat com una destrempada, bona nit i tapa’t, perquè t’has quedat sense foto i sense haver vist passar els herois de la Grande Boucle. La caravana publicitària Per 20 segons, ni tan sols un minut, 20 segons –repeteixo– 20 segons, has passat sis hores en una cuneta de la carretera, afortunadament, amb la temperatura una mica més suau que la soferta dimarts amb la ronda francesa en pla tropical camí de Foix. Has vist passar la caravana publicitària, t’han omplert de regals, has pogut comptar, fins a perdre el compte, la quantitat de cotxes acreditats que circulen abans que ho facin els corredors i els crits eixordadors que arriben des del revolt anterior han anunciat que ja estan aquí, Vingegaard i Pogacar. Passen al teu costat, a 40 per hora, i de sobte t’adones que ja no hi són, se n’han anat i sents els esgarips que procedeixen dels aficionats que s’han col·locat en el següent gir. Per aquells 20 segons de glòria has dormit tota la nit a l’interior del cotxe, has superat embussos i ja no diguem si t’ha tocat anar darrere d’una autocaravana, molt bonic si hi vas a dins, però la pateixes quan la portes davant i no hi ha manera humana de poder avançar-la. Els amics del ciclisme Has fet amics, perquè aquí no es discuteix de si ets del Betis o del Sevilla, aquí tots estimen el ciclisme, tots són apassionats del Tour i només desitgen que aquells 20 segons es converteixin en una eternitat. Almenys, durant la nit, a la intempèrie o amb un sac de dormir buscant la postura bona, que de seguida s’acaba, per molt gran que sigui el cotxe, aquests amics han tret cerveses, vi, licors, i la vetllada s’ha convertit en una festa amb una únic tema de conversa: ¿Pogacar serà capaç de tombar Vingegaard i prendre-li el mallot groc? Després hi ha l’altra possibilitat, la de matinar, un munt de quilòmetres per arribar just en el moment en què la gendarmeria està a punt de tancar la carretera per passar sis hores –la mitjana oficial que estipula el Tour– i viure aquells segonets de glòria on no hi ha temps ni per cridar el nom dels protagonistes si no has volgut espatllar-ho tot amb una foto impossible. Una miqueta d’entreteniment El cert és que després arriba el grup de Geraint Thomas, més tard el de Nairo Quintana i Enric Mas, i a partir d’allà corredors escampats durant mitja hora fins que apareix Fabio Jakobsen, que lluita desesperadament per salvar per 15 segons el fora de control. Almenys, d’aquesta manera, tots els espectadors que s’han apuntat a l’experiència tindran una cosa per explicar a la tornada. Llavors només falta que arribi l’ordre de la gendarmeria per obrir la carretera. Ràpids, tots al cotxe, que cal ser els primers, però mai s’aconsegueix ser els primers perquè de seguida es forma un embut de mil dimonis al primer poble camí de l’autopista, per exemple, Arrau, i tots els vehicles queden aturats una bona estona, 10, 15, 20 minuts... Una eternitat abans d’arrencar la marxa. Després t’avancen per l’esquerra les furgonetes de la gendarmeria, que han fet la feina i que se’n van cap a casa amb la sensació que deixen la carretera sense escombrar i un ‘bouchon’ del diable. Has viscut el Tour i és llavors quan t’envaeix una sensació de felicitat, com quan es puja un port amb bicicleta, quan es pateix des de la primera rampa. Malgrat tot, quan es corona el cim tot s’oblida i fins i tot estàs content feliç perquè has fet una gesta, la d’haver estat sis hores almenys esperant la fugaç arribada dels líders de la ronda francesa. Però estimes el Tour i hi tornaràs l’any que ve, segur.

Tourmalet: sis hores d’espera per a 20 segons de Tour

El terrabastall de la corba anterior anuncia que Vingegaard i Pogacar estan a punt d’arribar, però desapareixen tan ràpid que amb prou feines tens temps de veure’ls.

El més llegit