El Tourmalet: el problema d’orinar al Tour de França

Les llengües antigues deien que Miguel Induráin mai orinava, tenia una capacitat innata per retenir líquid, així que quan parava no només s’alleujava la seva bufeta, sinó la de tot el pilot. Mai se sabrà si aquesta peculiaritat també va formar part del seu èxit al guanyar cinc vegades el Tour. Però, certament, orinar en la ronda francesa no és tasca fàcil. El reglament envia el corredor a trobar un lloc discret i si s’atura molt millor. Però ¿com s’ha d'aturar, i molt menys buscar el refugi dels arbustos mentre rega el camp? Suposa que el pilot es perdi en l’horitzó, esforç tremend la caça i fins i tot el risc que un pipí faci perdre un Tour de França. Els jutges, a la caça Els jutges vigilen. Es denomina ‘comportament inadequat al públic’, però ¿què passa si la carretera és plena d’espectadors? És un drama. No es troba un buit i a sobre et poden caure 300 euros de multa. Al Tour hi ha gent per tot arreu i molta més en les grans etapes de muntanya, com va passar dijous en la ruta entre Briançon i Alpe d’Huez. Ja va ser un mal de cap per a qui circulava amb cotxe per davant del pilot. Era impossible trobar una cuneta sense aficionats i les poques àrees de descans que hi havia al camí estaven al límit de cotxes i autocaravanes. I tampoc calia, com va fer fa uns anys Peter Sagan, trucar a la porta d’una d’aquestes caravanes, demanar permís per utilitzar el bany i allà alliberar una mica de pes, tot i que en el cas del tricampió del món eslovac va ser més sòlid que líquid. Els ciclistes han de fer una mitjana de 160 quilòmetres cada dia competint al Tour. Suposa al voltant de quatre hores sobre la bici. I si bé és cert que se sua, i molt, alhora es consumeixen litres d’aigua, es prenen sals, es xarrupen gels i venen ganes d’orinar. Ells aixequen la vista, busquen un espai i no el troben. Pot semblar ironia, però és un veritable maldecap. Als Alps, rotundament, va ser impossible orinar sense que ho veiessin els espectadors. Més curosos Els ciclistes, ara, són molt més curosos a l’hora de tirar tots els embolcalls de barretes energètiques i restes que no han menjat als controls d’avituallament. Està prohibit tirar-los a la carretera com es feia en temps pretèrits. Hi ha una zona habilitada perquè es puguin llançar. Els empleats del Tour recolliran els desaprofitaments al pas de l’últim corredor. Passa igual amb els bidons, tot i que la majoria mira de deixar-los anar quan veuen espectadors, és a dir gairebé sempre, aficionats que van a buscar l’ampolleta com si fos un butlleta d’euromilions premiat amb la grossa del sorteig. Molts ciclistes practiquen quan entrenen com orinar sobre la bici. No és fàcil. Cal mantenir l’equilibri i a sobre és complicat evacuar líquid estant asseguts al seient. Normalment, perquè no es produeixi una caiguda, els companys d’equip agafen la bici del corredor que està utilitzant un lavabo gairebé imaginari a la carretera del Tour. El realitzador de la televisió francesa de seguida canvia de pla quan descobreix un ciclista als serveis a l’aire lliure de la Grande Boucle. I, en ocasions, hi ha bronques amb els jutges de la carrera: t’han caçat com si fos un radar que ha deixat anar un esclat blanc quan s’ha superat, tot i que sigui per poc (a França gairebé per centímetres a l’hora) la velocitat permesa. Per això que ningú s’estranyi si un ciclista, abans de pujar al podi, es canvia ràpidament de culot: en aquest Tour no hi haurà el primer cas ni l’últim d’un corredor fent-se les necessitats a sobre (líquides o sòlides) perquè quan arriba una urgència, amb la carrera encesa, amb l’atac dels rivals o en plena ofensiva, cal prendre una decisió d’immediat i, evidentment, parar-se plàcidament a la cuneta, tot i que estigui plena de públic, no és la millor solució.

El Tourmalet: el problema d’orinar al Tour de França

Fer pipí en competició és un veritable maldecap perquè no hi ha cap cuneta sense aficionats, i a sobre si els jutges t’enxampen amb públic davant cauen 300 euros de multa.

El més llegit