El Tourmalet: sense gregaris no hi ha paradís

Sense gregaris no hi ha paradís. Però per ser gregari cal conèixer l’ofici. Hi va haver una vegada, a la Planche des Belles Filles, on va ascendir el Tour la setmana passada per veure guanyar Tadej Pogacar en la seva màxima essència, en què a Alejandro Valverde li va donar per posar-se la granota de fer feina i oblidar-se dels seus galons. ¿Però què va fer? Va fondre els companys, perquè un líder, una estrella, els que estan cridats a ser mites del ciclisme, no saben fer aquesta tasca. Fa molts, molts anys, quan el Tour arribava als televisors en blanc i negre i es patia amb Luis Ocaña, que tant podia triomfar en gran com deixar-se una minutada de la manera més inesperada, als gregaris els deien domèstics. Eren els forçats de la ruta, com un dia va batejar els ciclistes Albert Londres, el primer gran cronista de ciclisme entre les dues guerres mundials, que no valien per a líders i que es guanyaven la vida, almenys entre els 20 i els 30 anys, pujant bidons, fent arribar les consignes del director quan no hi havia orelleres i animant els companys a l’hora del sopar o quan s’afartaven a espaguetis en uns esmorzars de calories tremendes. Quan valen el preu en or Avui, tot ha canviat. Un bon gregari es pot retirar fins a la jubilació el dia que penja la bici. Els gregaris bons bons valen el seu preu en or. S’entrenen com els líders, són capaços de portar un pilot a 40 per hora tirant almenys 20 quilòmetres. I, els que més valen, com Seep Kuss, prefereixen exercir de gregaris en un equip ‘top’ que ser els líders naturals en un equip normalet. Els gregaris són la classe mitjana del pilot. Però quan un equip es queda sense classe mitjana, i no és necessari escriure el nom de cap d’ells, tot i que resulti conegut, pateix fins a l’infinit, deixa el seu líder descuidat i desapareix entre l’anonimat del pilot. Kuss va ser l’exemple a l’Alpe d’Huez del que és un bon gregari, el ciclista que cobra per tenir estalvis per a tota la vida i l’escalador que tot bon líder sempre vol tenir el costat. Hi ha corredors que un dia van créixer per ser caps de fila però que després van canviar el paper quan van veure que l’ofici de líder no anava amb ells. És el cas de Marc Soler, avui un dels millors ciclistes de l’UEA, en qui Pogacar es pot recolzar en els tres dies clau que queden del Pirineu per mirar de girar la truita del Tour. O al seu mateix equip Rafal Majka, que anava per a escalador de categoria, el mateix que mai es va arremangar prou per ajudar Alberto Contador en els seus inicis en el pilot, però que ara, entre l’amistat i l’entesa, també és un home essencial perquè ‘Poggi’ canviï el guió d’aquest Tour. La piconadora Jumbo Però ells s’han d’adonar que al davant tenen una piconadora anomenada Jumbo plena de gregaris que quan no van en bici es passegen per la carretera amb cotxes de luxe, que no miren el preu del vi a la carta d’un restaurant a la nit –són ciclistes però també humans–, que surten a sopar amb la seva parella o amb els amics i als quals el dia que se’ls deixa solts la fan grossa fins al punt d’arribar a la meta, comprovar per darrere que no vingui ningú –¿s’han fixat que aquest és un costum que continuen fent tots els ciclistes en el Tour, no sigui cas que aparegui algú del no-res per birlar-los la victòria?– i aixecar els braços victoriosos. Per això, mentre als gregaris de Jonas Vingegaard, amb Kuss al capdavant, els quedin forces per impedir que Pogacar dinamiti el Tour, serà complicat, per molt bons ajudants que el ciclista eslovè tingui, que recuperi aquest jersei groc que mai es canvia, ja que sempre porta el mateix, i que cada tarda el rentava el seu massatgista Joseba Elgezabal perquè semblés que l’estrenava mentre regnava en el Tour. Benaventurats siguin els gregaris, perquè per a ells serà el regne de la Grande Boucle.

El Tourmalet: sense gregaris no hi ha paradís

Abans els deien domèstics, però ara són corredors que valen el seu preu en or i que gairebé es poden jubilar per a tota la vida quan decideixen penjar la bicicleta.

El més llegit