El Tourmalet: de Joan Manuel Serrat a Chris Froome

Només tenia tres anys més que Chris Froome quan Joan Manuel Serrat va emprendre l’aventura de seguir el Tour de 1984 per a EL PERIÓDICO. Cada dia escrivia una columna. A Froome li faltaven 10 mesos per néixer. I tots dos, l’un de manera oficial, el cantautor; i l’altre, el ciclista, sense haver-ho comunicat encara, estan emprenent l’última gira professional en allò que saben fer: omplir auditoris des de l’escenari o pedalar entre els millors corredors del món. Serrat va vibrar i va patir amb 40 anys a l’estela de Pedro Delgado en el que va ser el segon i últim triomf de Laurent Fignon en el Tour, amb un domini que no havia exercit l’any anterior. Fignon mai més va tornar a arribar a un nivell tan alt, tot i que se li va escapar només per vuit segons la victòria a París de 1989, en el que està considerat com un dels millors Tours de la història, tot i que no va poder començar pitjor per a Pericoque es va perdre entre els carrers de Luxemburg. Va guanyar també el Giro i va aguantar físicament com va poder el Tour del 2011 quan el càncer ja no tenia solució. Va comentar en directe totes les etapes per a la televisió francesa, tot i que algunes nits havia de visitar l’hospital. Va morir a París un mes i una setmana després d’acabar la carrera. La diversió Froome es diverteix. Deixem-lo que es diverteixi. En cas de patir, de passar-s’ho malament, de no haver assumit el canvi d’enorme figura a corredor més aviat anònim, ja ni estaria en el Tour ni tan sols en el pilot en curses de nivell mitjà. Tampoc es donaria cada dia la pallissa de sortir a entrenar-se. Perquè cal entrenar-se, i molt, per ser entre els 40 primers de la classificació general de la Grande Boucle. Serrat, el 1984, va comprovar de primera mà com s’esforcen els ciclistes en un Tour que obliga a fer no només molts quilòmetres amb el dorsal a l’esquena, si no canviar d’hotel, passar hores de trasllat per anar a la sortida o descansar a l’acabar l’etapa. Fa uns dies Geraint Thomas, hereu de Froome a l’Ineos i vencedor del Tour del 2018, llançava una queixa, només una queixa, quan el massatgista del seu equip l’advertia que havia de fer 23 quilòmetres extres per arribar a l’autocar de l’equip, que després el conduiria als ‘vestidors’. Aquí no s’han de baixar una escales per dutxar-se. Aquí tot és més lluny. La caiguda en el Dauphiné De fet, no és exagerat dir que la vida esportiva a alt nivell de Froome es va acabar el 12 de juny de 2019 quan va tenir un gravíssim accident mentre inspeccionava el recorregut de la contrarellotge del Critérium del Dauphiné camí d’un Tour que mai va córrer. Va impactar contra un mur i es va destrossar el cos. La fractura més greu va ser al fèmur dret. Mai va quedar clar, després de mesos i mesos de recuperació, si tornaria. Es va recordar la caiguda d’Alejandro Valverde en la contrarellotge inicial de la volta francesa del 2017 i que quan va tornar es va convertir en campió del món. Tot i això, Froome ja no va tornar a ser el mateix, i amb 37 anys la retirada sembla ser un camí més fàcil –però quan ell i no l’afició o els que escrivim sobre aquest esport ho diguem– que intentar aconseguir un cinquè Tour per entrar en el club de Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Indurain. El record d’Antonio Vallugera Serrat va emprendre l’aventura del Tour perquè era molt amic d’Antonio Vallugera. Eren temps en què els periodistes escrivien amb el puro a la boca. Ara està prohibit fumar a la sala de premsa. Vallugera, mort el 1987, va ser una cosa així com el Bahamontes o l’Ocaña entre els periodistes que un dia van decidir dedicar-se a aquest esport. Termes com a ‘etapa dantesca’ porten la seva firma. Hi va haver una vegada, en la desapareguda Setmana Catalana, que Serrat es va acostar a Montjuïc per veure la contrarellotge final de la cursa. Va anar a saludar Eusebio Unzué i aquest el va convidar a pujar al cotxe del Banesto per seguir Indurain. «Però no farà cap exhibició. Encara no està en forma. ¿Tornaràs algun dia al Tour?», li va dir Unzué, avui mànager del Movistar, a Serrat. «No. Jo hi vaig anar perquè em va convidar Vallugera, que era amic meu», va contestar el cantautor. La clandestinitat del 2021 Fa un any, Froome va arribar a París en la clandestinitat de la classificació general. Només vuit ciclistes van fer pitjor temps que ell. Va acabar el 133è a quatre hores, 12 minuts i un segon de Tadej Pogacar. Avui va molt millor. Fins i tot va intentar dimarts per primera vegada agafar l’escapada bona. És el 38è, a 28.50 minuts del mateix protagonista que el 2021 vestia de groc. Serrat s’acomiada dels escenaris amb una gira. Fa 38 anys sentia el ja oblidat so de les màquines d’escriure i veia els enviats especials ‘cantar’ en petites cabines la crònica que havien escrit. Serrat no va tornar al Tour i Froome va deixar el 2017 de guanyar a París. Les màquines d’escriure es van mantenir actives uns anys més, amb el plorat Gianni Mura, un artista de l’escriptura, i que es va resistir a deixar la seva Olivetti fins que es va jubilar l’última teclista de ‘La Reppublica’.

El Tourmalet: de Joan Manuel Serrat a Chris Froome

El 1984 el genial cantautor va seguir el Tour per a EL PERIÓDICO quan encara faltaven 10 mesos perquè naixés el millor corredor britànic de tots els temps.

El més llegit