El Tourmalet: o canviem o ens carreguem el ciclisme

O canviem o ens carreguem el ciclisme. Així de clar. Ni el Tour ni els equips es poden tornar a permetre etapes com la de diumenge, en què no passa res durant gairebé 200 quilòmetres. Si bé és cert que des de la invenció d’aquest esport, o almenys des de l’entrada d’equips estructurats, sempre hi ha hagut dies en què no passava res i només valia la pena estar pendent de l’esprint final, en aquest 2022 acumulem molts, massa, episodis d’aquesta índole. I quan no, una escapada formada que tothom sap que capturaran en els últims quilòmetres o bé que arribarà a meta amb minuts i la benedicció del pilot. En el Tour no es pot donar ni un dia més així. La carrera va passar per Dinamarca i va marxar rumb a França; uns amb avió, directament a Lilla, i altres per carretera, dormint en diferents ciutats alemanyes. I se’n van anar de Dinamarca gairebé al mateix temps que un individu sembrava el caos a Copenhaguen, on es va acomiadar a la cursa amb alegria i fervor. Doncs bé, de Dinamarca, tret de la contrarellotge inicial, només es poden explicar gestes dels espectadors, de centenars de milers, en conjunt amb xifres de milions, que van omplir pobles, ciutats, carrers i carreteres mentre els corredors circulaven en pilot. ¿Gestes esportives? Ni una, perquè sempre passa alguna cosa. El Tour tenia preparat un pont de 18 quilòmetres, destinat a provocar una bogeria i es va creuar amb pena i sense glòria, perquè quan no castiga el vent de cara sempre passa una cosa que entorpeix l’espectacle. I de les gràcies de diumenge, que no van existir, més val que no en parlem. Però és que hem arribat a aquesta situació després de viure el pitjor Giro de la història, un munt d’etapes malbaratades, en les quals no passava absolutament res, centenars de quilòmetres perduts. ¿Què es recorda de la volta italiana? Una etapa magnífica, camí de Torí, amb el Bora de Jai Hindley destrossant la carrera a 40 quilòmetres de la meta i l’atac precisament del corredor australià per certificar el seu triomf en la general a tres quilòmetres del cim de la Marmolada. Res més, llevat dels coets, benvinguts siguin, que va estar llançant Mathieu van der Poel durant tres setmanes. La salut del ciclisme Aquesta situació no es pot tornar a donar en el Tour, perquè ens estem carregant el ciclisme. La gent no va a la carretera, i ni de bon tros s’asseu davant d’un televisor, per veure durant quatre hores un pilot compacte i que només s’entreté quan la realització televisiva mostra monuments i paisatges. I ja està passant massa. D’aquesta temporada, almenys amb lletres d’or, només es recorden els atacs a la distància de Tadej Pogacar a la Strade Bianche i de Remco Evenepoel a la Lieja-Bastogne-Lieja. ¿Es pot salvar? Per descomptat, i més en aquest Tour carregat de bogeries. L’esperança s’escriu amb les lletres de les llambordes de la París-Roubaix i les costes de La Planche des Belles Filles. Però malament rai si només s’accelera el Tour en l’últim tram de pedrotes o a la zona de tanques del cim dels Vosges. El dibuix d’aquesta primera setmana és magnífic, una crida a la diversió sense destrossar físicament els corredors. Però els ciclistes, i sobretot els que els dirigeixen, han de posar-hi alguna cosa de la seva part. ¿O és que tots arribaran de groc a París? Que no es repeteixi la situació del Giro. Per la salut del ciclisme.

El Tourmalet: o canviem o ens carreguem el ciclisme

No poden tornar a repetir-se etapes com la de diumenge, en què no va passar res llevat de l’esprint final.

La imatge del pitjor Giro de la història encara és molt present i no es pot donar de nou en el Tour.

El més llegit