Mor Pérez Francés, mite del ciclisme

Era dels pocs que entrava al camerino de Paco Martínez Soria quan acabava l’actuació al teatre Talia del Paral·lel, l’avinguda que unia ciclista i actor. Pepe per als amics, i José per a la resta de la humanitat. Aquest era el nom de pila de Pérez Francés, un ciclista de raça, un mite d’aquest esport, que va morir aquest dijous a Barcelona. Tenia 85 anys i fins que el cos va dir prou rodava amb la bici, eternament neta, sobre la qual demostrava una força descomunal per a una persona de la seva edat. Va ser l’Alejandro Valverde dels anys 60, el que responia a qualsevol terreny i el que va ser tercer en el Tour de 1963 per darrere de Jacques Anquetil, al qual admirava, i de Federico Bahamontes, tots dos, per anys que passessin, mai van tenir una harmonia de carinyo i admiració. Pepe mai va voler estar davant de les càmeres. Preferia viure en l’anonimat al Poble-sec, on va viure molts anys, fins que va creuar el Paral·lel per instal·lar-se molt a prop de l’antic teatre Arnau. Gener del 2014 Allà va ser el lloc de la cita, una tarda de gener del 2014. Tenia en aquell temps 77 anys i sortia els dies alterns en bici. «Només cinc minuts d’entrevista, res més». N’era reticent i possiblement mai es va refiar dels periodistes. Va costar Déu i ajuda trobar-lo i, sobretot, que donés el sí, tot i que gràcies a la gestió de Jaume Mir, l’home del bigoti, ‘Taxi Key’, el cor del qual es va parar el 2019 per no conèixer el drama de la pandèmia, Pepe va accedir a la trobada. Els cinc minuts es van fer eterns. Van ser quatre hores de conversa molt a prop d’on la seva família va regentar tants i tants anys un bar. Ell tenia al seu Paral·lel de cara, així que era fàcil que els records de la seva gran gesta ciclista recobressin vida en la seva memòria. 4 de juliol de 1965 Era la segona de les tres vegades que el Tour va arribar a Barcelona. L’etapa va partir d’Ax les Thermes per arribar a la capital catalana després de 240 quilòmetres, dels quals Pepe va fer en solitari 223. Ja va creuar escapat per la frontera de Bour Madame i va rebre l’escalf del públic que s’havia llançat als carrers, al Paral·lel, on l’esperava la família a la porta del bar Las Banderas. Va vèncer i va arribar a París en sisena posició en la victòria de Felice Gimondi. Una època daurada Gimondi, Anquetil, Poulidor, Julio Jiménez, Simpson, Ocaña, Merckx... van ser els noms que anaven sorgint durant aquelles quatre hores de meravellosa conversa amb Pepe. Es va tancar la llibreta de notes. Només calia escoltar-lo. Parlava d’una època irrepetible de grans herois del ciclisme, del seu net que anava a veure sempre que podia a Tarragona, i de la ruta entre Barcelona i l’Ordal, que feia diverses vegades a la setmana –«menys quan plou, que ja em vaig mullar prou quan era professional»–. Pérez Francés, cantàbric de naixement i català d’adopció, s’havia convertit en un altre mite entre els cicloturistes barcelonins. Presumia, i era tan cert com que cada matí es fa de dia, que amb 50 anys es va assabentar que els ciclistes de la Vuelta a Espanya entrenaven pel seu Ordal i allà se’n va anar per posar-los a tots en fila índia i treure’s una mica la ‘carbonissa’, com diuen els professionals d’aquest esport. Un diumenge primaveral aquest periodista circulava en bici per la Zona Franca de Barcelona i van aparèixer dos cicloturistes. L’obligació a la carretera dicta la salutació. Un dels cicloturistes no deixava de parlar. «És ell», de seguida va pensar. Al cap de pocs minuts, l’acompanyant xiuxiuejava per dissipar qualsevol dubte: «És Pérez Francés». Sense descobrir-ne la identitat, va ser l’instant per proclamar la seva admiració i explicar-li la passió que la mare d’aquest periodista sentia pel ciclista. Pepe era feliç que algú el reconegués i li recordés les seves gestes ciclistes. Fins al Paral·lel no va deixar de parlar i van sorgir els noms de la seva època, sense oblidar un jove gregari anomenat José Miguel Echávarri (el tècnic amb qui Indurain va guanyar els cinc Tours), per qui Pérez Francés sentia admiració. Aquests records també van sorgir en la conversa del 2014. Era el seu dia de descans. Al matí següent tornava l’Ordal. «He de sortir amb gent més jove, perquè els de la meva edat no aguanten el meu ritme». El que el va convertir en l’estrella de l’equip Ferrys, el ciclista que va ser sisè en el Tour de 1965 i setè el 1961. Dues vegades va acabar la Vuelta en segona posició (1962 i 1968), tercer el 1961 i el 1964 i cinquè en el Giro de 1967, un mite dels 60.

Mor Pérez Francés, mite del ciclisme

Tenia 85 anys i va morir a Barcelona, la seva ciutat adoptiva, on va arribar en primera posició en l’etapa del Tour de 1965.

Va ser un dels grans corredors dels anys 60 del segle passat, amb un podi a París i dos segons llocs a la Vuelta.

El més llegit