Ningú frena en un descens. No ho va fer Miguel Induráin en la baixada del Tourmalet de 1993 quan se li va escapar Tony Rominger i no ho fa Tadej Pogacar, a la caça i captura de Jonas Vingegaard, un danès que ha agafat el relleu de Primoz Roglic al Jumbo. Tots s’hi llancen com si fossin bojos, com si no els importés viure. El Ventoux es converteix en una muntanya cruel de pujar i salvatge de baixar.
Alguns superen els 100 quilòmetres per hora. Amb els frens de disc es noten més segurs tot i que quan a Induráin se li pregunta que bé que li haguessin anat fa 28 anys respon que li hauria sigut igual perquè amb prou feines va frenar baixant. Pogacar, no obstant, espera fins al final a les corbes i es val de la maneta del fre per disminuir la marxa el menys possible perquè en l’últim quilòmetre de la segona pujada al Ventoux se li ha escapat el danès. «Anava molt fort i no el vaig poder seguir. Va ser un dia de molta calor, però he salvat la situació», confessa el mallot groc alleujat a la meta de Malaucène, al peu del ‘Gegant de la Provença’, que gairebé sepulta Enric Mas quan el mallorquí va cedir a dos quilòmetres del cim, per entregar més d’un minut i augmentar l’alçada dels esglaons que condueixen al podi de París.
Pogacar és humà, com ho era Induráin quan va cedir davant un letó desfermat, anomenat Piotr Ugrumov, en la pujada a Oropa del Giro de 1993, que va guanyar. Pogacar desisteix davant Vingegaard i creua la pancarta del Ventoux 38 segons després del corredor danès per llançar-se contra ell en un descens que fa a velocitat de vertigen i gairebé sempre a roda de Rigo Urán, que per una vegada –mai ho fa pujant– agafa les regnes de la carrera. Però el jove ciclista eslovè encén certa alarma perquè evidencia el que no amaga i el que tothom ja sap. La calor no li agrada. Prefereix la tardor de la Bretanya per començar el Tour i l’hivern dels Alps per capgirar-lo.
Va arribar l’estiu
El Tour sua, els auxiliars treuen les mitges que han comprat en botigues de centres comercials. Mitges per a les cames que retallen i lliguen per col·locar dins el gel que després es fon lentament sobre l’esquena o el coll dels corredors. L’estiu s’ha presentat sense avisar. Només les cigales que canten a la Provença com no ho fan a cap altra banda anuncien el canvi de temperatura, brusc, com aquest Tour que domina Pogacar de forma aclaparadora tot i que li busquin les pessigolles, tot i que arribi amb el mallot groc moll de l’esforç i s’esperi més calor al Pirineu, a partir de diumenge.
No s’altera per Vingegaard, només dos anys més gran que ell i que ja va presentar credencials de bon corredor quan a l’abril va acabar la Itzulia en segona posició i perquè Roglic, vencedor i company, el va frenar perquè fos al seu costat. I gairebé a la línia de meta Pogacar el captura perquè el danès no sumi ni un segon de glòria.
Increïble la tàctica de l’Ineos. ¿Buscaven un atac de Richard Carapaz que mai va arribar? ¿Treballaven com a gregaris de Pogacar i feien la feina que difícilment pot fer-li l’Emirates? Es van passar tota l’etapa pedalant de valent perquè mai hi hagués l’ofensiva del corredor equatorià i l’única cosa que van aconseguir va ser tallar-li la digestió a Mas, que segurament no era l’objectiu. ¡Ah! i deixar Luke Rowe fora de control.
La sensatesa del Jumbo
El Jumbo, més assenyat, va temptejar el doble premi: la victòria d’etapa amb un espectacular Wout van Aert, un corredor meravellós, i collar Pogacar amb el ciclista que han presentat davant la societat del Tour. I gairebé va aconseguir el doble premi, perquè el campió de Bèlgica es va emportar l’etapa, però l’ofensiva de Vingegaard tenia números del butlleta de la sort però es va quedar sense cantar ni línia.
Van Aert és el més semblant a Mathieu van der Poel (o gairebé es podria dir que el net de Poulidor és el més semblant al ciclista belga, tant és) perquè és un corredor pluriocupat: destaca en el fang del ciclocròs en què ha sigut campió del món, vola en les contrarellotges (és l’actual subcampió del món), esprinta com el millor dels velocistes i a sobre guanya clàssiques com la Milà-San Remo, la Strade Bianche o l’Amstel Gold Race. I fins i tot quan vol, com aquest dimecres al Ventoux, es presenta com un perfecte i sensacional escalador.