Aquella Volta de 1991

Aquella Volta de 1991 es va celebrar al setembre i va tenir Lale Cubino com a vencedor per davant de Marino Lejarreta i Pedro Delgado. Va ser la Volta en la que Miguel Induráin es va estampar contra l’asfalt de Salou per acabar a les urgències de l’hospital Joan XXIII de Tarragona amb una fractura de clavícula, la caiguda més greu del ciclista navarrès juntament amb la que va patir a la Vuelta de 1989 quan va caure en el descens del Fito i es va trencar els escafoides. Dos anys després del seu accident en carreteres catalanes Induráin va guanyar dues vegades seguides la Volta, en el que era un costum en ell, afrontar la prova després de disputar el Mundial, que per aquella època es corria abans que els ciclistes s’internessin per Catalunya, i després agafar unes setmanes de vacances. El 1991 era la carrera en la que els ciclistes discutien personalment les condicions per prosseguir un any més al seu equip o buscar-se la vida trucant a la porta d’esquadres rivals. No existien encara els representants, al més pur estil futbolístic, a les entranyes del pilot. Tampoc hi havia autobusos, tot i que alguns equips més avançats com era el cas del Banesto, ja portaven una petita autocaravana que començava a ser refugi dels corredors. La resta, es col·locava als cotxes dels equips, amb les finestretes baixades i les cames penjant. Amb les càmeres de rodet Era fàcil parlar amb ells i fotografiar-se en una època en què no s’havia de malgastar ni una instantània perquè les càmeres anaven amb rodet, el qual després s’havia de portar a una botiga especialitzada perquè el revelessin i et tornessin les fotos en rigorós format de paper. La de 1991 va ser la meva primera Volta i també la primera ronda per etapes que vaig cobrir com a periodista abans de debutar l’any següent a la Vuelta que va guanyar Melcior Mauri, al Giro que es va emportar Franco Chioccioli, a qui anomenaven ‘Coppino’ per la seva extraordinària semblança amb Coppi, i al primer dels cinc Tours conquerits per Induráin. Llavors se circulava amb cotxe per darrere de l’escapada. S’arribava a un port i des de lluny s’observava com els favorits el començaven a escalar i s’arribava a la meta amb el risc que et capturés el pilot. Amb prou feines hi havia tanques a la zona de meta i el públic arribava a veure, avançant-se i fent un pas endavant, els ciclistes mentre preparaven l’esprint. Ara se circula per davant i se’ls rep a la meta; ara es parla amb ells a metres de distància i amb una tanca pel mig pel distanciament social a què obliga la pandèmia. El setembre, el juny, el maig i el març Des d’aleshores han passat 30 edicions més de la Volta, que serien aquest any 31 de no haver-se cancel·lat la carrera el 2020 en ple confinament per la pandèmia. I s’ha vist deambular la prova fins i tot en quatre èpoques diferents de l’any. La Volta, fins que el 1995 es va traslladar la Vuelta al setembre, navegava molt feliç en els últims dies d’estiu. Era com el final de festa i, a més, hi havia la possibilitat de veure en acció el guanyador del Tour i el campió del món. No obstant, amb el canvi, la Volta va haver de buscar-se la vida i inicialment va ser traslladada al mes de juny, després del Dauphiné i la Volta a Suïssa, massa pròxima al Tour perquè cap candidat a la ronda francesa s’arrisqués a passar-se de forma a Catalunya o a tenir una caiguda que enterbolís la seva preparació per a França. Eren, a més, anys foscos en el ciclisme i algun s’estimava més carregar bateries de manera poc clara a casa que veure’s sorprès per un control de competició en l’últim sospir abans del Tour. Així, tristament i sense que ens n’adonéssim, va circular el ciclisme buscant el canvi de segle. Després van enviar la Vuelta al mes de maig, com si fos un càstig, una penitència. Coincidia amb el Giro i tota l’atenció mediàtica estava pendent del que succeïa a Itàlia. Recordo, en una ocasió, el 2008, en el primer triomf d’Alberto Contador a Milà, haver escrit des de la sala de premsa de la ronda catalana a Banyoles del que passava al Giro abans de viatjar a Itàlia. La benedicció de primavera Les dates de primavera van ser com una benedicció. Es va acoblar als dies que disfrutava la difunta Setmana Catalana, després de córrer-se la Milà-San Remo. I va coincidir amb el canvi de mentalitat del pilot. Ja ningú es pren una carrera de març com un simple entrenament amb dorsal, sinó que els equips s’activen portant les seves figures i disputant-la com si del mateix Tour es tractés. Ho hem vist aquest any: Pogacar va lluitar i va guanyar per la Tirrè-Adriàtic i Roglic va lluitar i va perdre la París-Niça. En 31 edicions hi ha hagut guanyadors per a tots els gustos, des de primeríssimes figures de l’època com Chiappucci, Jalabert, Zülle, Escartín, Xava Jiménez, Beloki, Puret, Valverde, Porte, Quintana o Superman López a corredors tan sorprenents com Pecharromán, Martín Perdiguero o Gustavo César Veloso. I sense oblidar David Cañada, que va morir durant una marxa cicloturista, o Michele Scarponi, que el va atropellar una furgoneta quan sortia a entrenar en bici.

Aquella Volta de 1991

En les últimes 31 edicions la ronda catalana ha passat de ser la prova que marcava el final de l’estiu a rebre cada any la primavera

El més llegit