Els ciclistes denominen la carretera per on entrenen com ‘l’oficina’. Pràcticament, a excepció d’uns quants dies a la tardor quan es prenen vacances de veritat, surten a treballar. És igual que plogui, faci una calor tropical o un fred siberià. A l’‘oficina’ no hi ha ni calefacció a l’hivern ni aire condicionat a l’estiu. I a sobre, els riscos laborals comporten la difícil convivència amb els cotxes. Cada dia cal agafar la bici, alguns l’anomenen la ‘burra’, i fer uns quilòmetres; de vegades més suaus i d’altres més intensos. Tots tenen el seu preparador físic, el de l’equip o el particular, depèn de si ets una figura o un gregari. I ells marquen el ritme, el que cal fer cada dia. I, ara, amb els ciclocomputadors, o els GPS, o fins i tot el mateix mòbil, és impossible enganyar-los. Un dia colarà que la tècnica no ha funcionat, però dos, no. De seguida queden registrades les dades i els preparadors veuen i fins i tot endevinen l’estat de forma dels seus pupils.