Vencereu i convencereu

«Vencereu i convencereu» perquè ells, els escollits de la nova Generació del 98, no han de plorar ni pèrdues de colònies ni cap altra crisi, més enllà de les restriccions i el distanciament social que els afecta com a tants altres joves de 22 anys. Ells s’han acostumat a guanyar sense públic a les metes i gairebé podrien dir allò de «com dèiem ahir» vam vèncer sense espectadors en el Tour i ara ens proposem triomfar a la Volta sense afició a la meta, allà on aixequem els braços com herois del dia. Ells van néixer, potser, l’any més maleït de la història del ciclisme. Les seves mares es van posar de part mentre els ciclistes del Tour s’arrencaven el dorsal, s’asseien a la carretera negant-se a pedalar, entrava la gendarmeria als hotels per registrar habitacions i obrir maletes. Hi havia detencions, interrogatoris a les comissaries, un drama, mentre Marco Pantani pedalava aliat a la sospita per guanyar la denominada volta francesa del dopatge. Al final del túnel Ells no han circulat en la foscor del túnel, entre les tenebres de les substàncies prohibides, entre gurus que convertien xeringues i transfusions en una cosa tan necessària com les bieles per moure els plats i fer girar les rodes de la bici. Un desastre que es mantenia ocult, que era impossible denunciar perquè la sospita només conduïa els tribunals. ¡Quantes querelles va posar Lance Armstrong per fer callar boques! No eren ni tan sols nadons, algun començava a plorar exigint la llet materna, però no més, ni imaginaven que un dia serien no només professionals de la bici, sense les estrelles, com Tadej Pogacar que guanyava el Tour a uns dies de complir 22 anys. O com João Almeida, líder de la Volta, un xaval portuguès que ja està disposat a batre tots els rècords del mític Joaquim Agostinho. I Brandon McNulty, de la seva mateixa edat, tan bons tots dos que dimarts van empatar en la contrarellotge de Banyoles. Tan bona és la parella que, abans que Vallter 2.000 dicti sentència, es mantenen al capdavant de la general de la Volta igualats a temps. La revolució dels pedals Tan bons, tant, que el ciclisme escenifica un canvi brutal, revolucionari, mai vist. A la seva edat totes les estrelles que van guanyar el Tour fins a Egan Bernal, només un any més gran, van ser ciclistes que a l’edat de la Generació del 98 eren aprenents, becaris del pedal. Si amb una mica de sort els apuntaven a la carrera del juliol era perquè es formessin anant al cotxe a buscar bidons per al cap de files i a patir a l’anomenat ‘autobús’ perquè per triomfar al Tourmalet o al Galibier primer calia pujar endarrerit per acostumar-se a la calor de l’estiu, a patir l’infern de la volta francesa. Però arriben i guanyen. Si a la històrica Generació del 98, als Unamuno, Baroja, Azorín, Valle-Inclán els hagués encantat el ciclisme, haurien tingut arguments per escriure sobre aquests nanos i segurament haurien canviat alguna de les seves frases històriques perquè ells, al contrari dels que van voler imposar la raó amb l’esclat de les armes, per desanimar Unamuno, vencen i convencen, en el Tour i en la Volta.

Vencereu i convencereu

La nova Generació del 98 ja s’ha apropiat del ciclisme amb només 22 anys

El més llegit