Una etapa entre tenebres

Fa molts i molts anys, quan al meteoròleg de la tele se’l coneixia com l’‘home del temps’ sempre parlava de l’alt de Padornelo. Segurament eren molt pocs els que sabien realment on s’ubicava però, com si es tractés d’una carrera ciclista per veure qui reunia pitjors condicions meteorològiques, sempre semblava competir amb els ports de San Isidro i de la Bonaigua. Gairebé semblava impossible que a Padornelo brillés el sol alguna època de l’any, quan el travessaven els pelegrins en la seva ruta cap a Santiago de Compostel·la i, segurament, un mal lloc per quedar-se sense gasolina o fondre’s la bateria del cotxe. Padornelo és un port de 1.310 metres d’altitud que aquest dijous pugen els corredors en la fase final de la 15a etapa de la Vuelta. En termes ciclistes no és ni un Tourmalet, ni un Angliru, ni un Mortirolo ja que només s’ha guanyat l’etiqueta de port de tercera categoria. Però si se li hagués de donar un complement de dificultat de seguida se’l guanyaria pel seu aspecte tenebrós, sense llum, amb boira espessa i la sensació que fora fa molt, però molt fred en el que, al marge de la competició, seria un dia gens aconsellable per anar en bici, amb temperatures per sota dels 10 graus, però amb una sensació tèrmica que només de pensar-ho ja et deixa gelat. Un túnel per l’autovia El port va deixar de tenir la seva dificultat, la d’una ruta pesada amb camions que era difícil o gairebé impossible avançar, quan es va construir l’autovia i quan es va creuar amb carrils que cridaven a la llibertat contra els embussos a través d’un túnel d’una mica més de 500 metres, en el que es considera com el senyal per entrar a la comarca de Zamora de Sanabria, amb Puebla, com a principal destinació, amb el seu famós llac, que per algun lloc ha de ser, i com a meta de la Vuelta. Hi va haver un temps, quan la Vuelta es corria entre autovies en fase de construcció, entrant i sortint sempre de zones d’obres, quan, per exemple, s’havia d’anar per carretera general entre Saragossa i Terol, que els trasllats eren tota una aventura. L’autovia de Terol a Saragossa es va estrenar ciclísticament parlant amb una contrarellotge plana, sense públic, però no per culpa de la Covid, com ara, sinó perquè com era una autovia es va limitar l’accés. Va passar el 2007, quan encara en quedava més de la meitat de la Vuelta per completar. Aquell dia Denís Ménxov va sortir per deixar la carrera sentenciada i avorrida fins al final. Per coses així, i perquè els organitzadors saben que les cronos marquen més diferències que les etapes de muntanya, s’ha reduït quilometratge i nombre d’etapes d’aquestes característiques, fins al punt que és obligat reflexionar i preguntar-se si amb els dissenys actuals de carreres, i amb un Tour que no és l’excepció, Miguel Induráin hauria sigut capaç de guanyar cinc vegades consecutives a París. Però del que no hi ha dubte és que aquest dijous ni ell ni cap mortal que vagi en bici estarà content ni donarà salts d’alegria per haver de transitar l’alt de Padornelo.

Una etapa entre tenebres

El dia es fa fosc abans de temps i fins i tot fa por travessar l'alt de Padornelo

El més llegit