El bosc de la Vuelta era com un espai encantat. Trepitjaves molsa amb les sabatilles i tot estava una mica humit. Faltaven un parell d’hores perquè els corredors envaïssin la carretera camí de la meta. Uns instants de passeig entre arbres per on amb prou feines penetrava la llum descobria un paradís de bolets. La Vuelta, estranyament en aquesta temporada de l’any, ha deixat imatges extraordinàries amb tots els colors de la tardor. Els ciclistes amb prou feines han pogut disfrutar-los perquè ells van a la seva, a vigilar la roda posterior del corredor que porten davant, a mirar de no distanciar-se gaire per aprofitar el rebuf però, alhora, a intentar no tocar-la, fregar-la, per no anar-se’n a terra en el que ells denominen ‘fer l’afilador’ perquè el soroll que provoca el contacte entre tubulars és semblant al del ganivet que s’afina mentre salten espurnes.