Els ciclistes també protesten

Els ciclistes també protesten. Vivim en un món en què, afortunadament, quan es considera que una cosa s’ha fet malament hi ha la possibilitat de mostrar el desacord, sempre sense sobrepassar les línies de la convivència. Una vegada, ja fa molts anys, i potser aquí no tenien raó, segurament cap, els corredors del Tour 1998 es van asseure a la carretera, a Tarascon sud Ariège, no gaire lluny de la frontera francoandorrana. Van dir que no volien competir perquè la policia els aclaparava amb registres i arrestos, mentre buscaven fons amagats als camions i cotxes on amagar els fàrmacs prohibits que feien poc creïble aquest esport fa 22 anys. El Tour de 1998 va ser un calvari, hores de guàrdia nocturna davant casernes de la gendarmeria, persecucions rere els cotxes del Festina mentre els expulsaven de la carrera, conferències de premsa a qualsevol hora del dia, detencions de ciclistes i tècnics, retirades sospitoses, corredors que s’arrencaven el dorsal en plena competició, cròniques escrites a mitja tarda que a la nit se n’anaven a la paperera. ¡I això que internet no estava encara en ebullició! I, per descomptat, encara no s’havien inventat les xarxes socials. L’ajuda del dopatge Després, els fets van demostrar que els corredors no tenien cap raó perquè tots ignoràvem que bona part del pilot anava carregat fins al capdamunt i gairebé tots els primers classificats, reanalitzades les mostres anys després, estaven situats allà, no només per la potència de les seves cames, sinó per l’ajuda de tota mena de productes dopants. Ara, per fortuna, es protesta, amb raó o sense, per qüestions esportives, que si els jutges no havien d’haver-li donat tres segons a Primoz Roglic en l’arribada de la desena etapa de la Vuelta, que quan s’arriba en pilot i la victòria es decideix a l’esprint cal ser molt pulcres a l’hora de veure si hi ha o no tres segons de diferència. I ja se sap, tres segons poden semblar una tonteria, però quan les victòries són tan ajustades (al Giro, dos corredors van arribar a l’última etapa al capdavant de la general amb el mateix temps) tres segons poden suposar una recompensa a l’hora d’aconseguir la victòria final. Villaviciosa, un dissabte al matí De Villaviciosa, Astúries, va sortir aquest dissabte l’11a etapa de la Vuelta i els ciclistes, liderats per Chris Froome, van fer un intent de plantada disconformes amb la recompensa de tres segons que els jutges, no l’organització que en aquestes coses ni hi entra ni surt, li van donar a Roglic. El corredor britànic es va convertir en portaveu del grup, no només pel tresor del seu palmarès, sinó perquè el perjudicat amb la decisió era el seu company d’equip Richard Carapaz. El tema es va solucionar i es va arrencar sense més problemes però, no obstant, va quedar patent, com va passar la setmana passada al Giro, que els corredors tenen veu. Al Giro van exigir, i ho van aconseguir, que l’antepenúltima etapa, amb més de 250 quilòmetres, es retallés més de la meitat. Estaven cansats i feia un temps endimoniat. L’antecedent del Giro Possiblement va ser un error de l’organització col·locar aquesta salvatjada de quilòmetres en una etapa plana que conduïa a una fuga o una arribada en esprint després de la lluita a l’Stelvio i abans de l’última jornada de muntanya a Sestriere. No aportaven res, ni espectacle per al telespectador. Però també és veritat que corredors i equips sabien des de molt abans que comencés la ronda italiana l’existència d’aquesta etapa i no van dir res. Però és d’agrair que ara les baralles, empipades i fins i tot protestes dels corredors siguin per qüestions esportives i mai més es tornin a veure bicis caigudes a la carretera disconformes amb l’actuació de policies que l’única cosa que feien era tractar de descobrir trampes i tramposos.

Els ciclistes també protesten

Una petita revolta contra els jutges de la carrera va alterar aquest dissabte la sortida de l'11a etapa de la ronda espanyola

El més llegit