París sempre és una recompensa, ja sigui al juliol, amb les fulles verdes dels Camps Elisis, o amb tots els colors dels arbres que ja anuncien la tardor. El Tour va arribar a la capital francesa, que era l’essencial aquest any, més enllà de qui fos el guanyador, perquè era una victòria al coronavirus. Però va ser una arribada doblement feliç perquè, més enllà de l’anonimat del guanyador, el jersei groc el portava una flamant estrella, un jove que aquest dilluns fa 22 anys, que es diu Tadej Pogacar, i que es va convertir per la seva desimboltura, per la seva valentia, pel seu cor, pel seu punt d’honor, per la seva intel·ligència i per la seva fortalesa en l’abanderat del ciclisme del futur. ¡Què caram, si ha guanyat el Tour gairebé sense equip! Sol davant el perill i fent que el superpotent Jumbo no només treballés per un Primoz Roglic caigut en desgràcia, sinó per ell.