La Terra es va aturar i va deixar de donar voltes sobre les muntanyes dels Vosges. El dia va va apuntar gris, per a tothom, però més per a Primoz Roglic. Ni en el pitjor dels somnis podia imaginar que un fenomen de la naturalesa, paisà seu, de l’Eslovènia ciclista, anomenat Tadej Pogacar, el fuetejaria de la manera més roïna tal com va fer el Jumbo amb tothom durant tres setmanes.

No s’havia vist res igual a la història del Tour des que Greg Lemond va tallar les ales a Laurent Fignon el 1989, l’única vegada que a l’organització se li va ocórrer programar una contrarellotge als Camps Elisis. El nord-americà va derrotar el francès, però llavors va ser d’una manera ajustada. Per només vuit segons va sonar a París l’himne nord-americà i no La Marsellesa.

La Planche des Belles Filles 

Però sobre l’asfalt de la Planche des Belles Filles, la muntanya dels Vosges que ha tret glòria i fama a l’històric Ballon d’Alsàcia, no es va donar un resultat ajustat, va ser una pallissa en tota regla, com quan el púgil aspirant, el que va rebent atac rere atac en cada assalt, fa un cop de dreta i deixa grogui el campió. Pogacar, un xaval que només té 21 anys, pujava per les pendents de la Planche des Belles Filles com si fos una autopista, com si no hi hagués present ni futur i com aquella Terra que només si deixava de girar, després de l’exagerada pujada al Col de La Loze, pararia en essència, per condemnar a Roglic a l’infern, per la tirania del seu equip, per bloquejar la cursa, per privar d’espectacle durant tres setmanes, per no deixar atacar ningú, tret de Pogacar, com no, al Peyresourde.

I, sobretot, per més èpica del ciclisme de tota la vida, per demostrar que per guanyar el Tour no es pot anar tot el dia amb la calculadora al mallot, cal atacar. Perquè per molt tirans que fossin l’Sky de Chris Froome o l’US Postal, dopatge al marge, de Lance Amstrong, per plasmar dues èpoques més o menys recents en què un equip bloquejava la cursa, sempre hi va haver un etapa, un Alpe d’Huez, un Ventoux, en què el cap atacava de lluny per posar la general potes enlaire. I no només a la zona de tanques.

Un àngel executor 

Pogacar, 21 anys, va pujar per les pendents de la Planche des Belles Filles, en una contrarellotge convertida en cronoescalada en la seva part final, com un àngel, però executor, per convertir-se en el guanyador més jove des que el Tour és el Tour. Perquè si es repassa la història de la carrera es descobreix que el 1904, un francès anomenat Henry Cornet, va arribar vencedor a París encara més jove que aquest prodigi d’Eslovènia. Però eren altres temps i ni es corria en equip, ni hi havia tàctiques, ni res que s’assembli el més mínim al ciclisme actual.

Va ser una bomba, certament una cosa inesperada, gairebé inaudita i una benedicció. Sí, una benedicció als bojos, als inconscients, a la llibertat sobre la bicicleta. Perquè, a més, Roglic, va controlar el seu jove paisà mentre el pla va apuntar en la contrarellotge, però quan va arribar la muntanya, l’ànima del ciclisme, es va caure tan en picat que fins i tot va arribar a la meta descompost, amb el casc tort, perquè ja sabia que a menys de 267 metres per traspassar la línia de meta havia perdut el Tour. Un cop que serà difícil superar mentre tothom contempla des de dalt dels Vosges el naixement d’una gran estrella, d’un Pogacar, al marge de banderes, de qui es podrà disfrutar durant molts anys. 

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Tour.