El Tour no s'ha tornat boig

En el Tour no s’han tornat bojos. Havien pensat un recorregut per al mes de juliol, agressiu d’entrada, perquè hi hagués espectacle i atacs des del primer dia, però mirant de deixar un resultat incert fins a l’últim. El recorregut d’una volta ciclista de tres setmanes no s’improvisa i no es fa exclusivament per omplir la caixa de l’organització, sinó per mirar de mantenir l’interès els 21 dies, perquè passin coses en cada etapa i per evitar que l’espectador s’avorreixi. Si fa un any s’hagués sabut que un virus agitaria i posaria potes enlaire tot el planeta i que el Tour, inevitablement, es disputaria a finals d’estiu, i no en les dates tradicionals de juliol, la prova hauria presentat un traçat més agraït per als corredors sense gairebé haver pogut preparar-se en carreres prèvies i possiblement hauria pres l’exemple de la Vuelta. Recordeu que, sense coronavirus, aquest diumenge finalitzaria la ronda espanyola a Madrid i que aquest dissabte s’hauria acabat de decidir la carrera en l’ascensió a l’estació d’esquí de Salamanca de La Covatilla. La fórmula de la Vuelta La Vuelta es confecciona a base d’etapes amb quilometratge suau i de finals en pujades tan curtes com exigents però que ni de bon tros són etapes de muntanya, ja que molts ciclistes hi arriben molt esgotats després d’estar competint des de febrer. Així es concentra tota l’emoció del dia en els atacs dels favorits en els dos o tres últims quilòmetres, sense que hi hagi diferències entre ells, de manera que generalment s’aconsegueix que fins a la part final de la prova la carrera no queda decidida. El Tour ja fa uns anys que és la prova més controlada pels equips poderosos; de fet, va començar en l’època de Lance Armstrong, que malgrat estar esborrat de la història de la prova, sí que va existir, amb un US Postal ferri que evitava qualsevol moviment molest o acció descarada per part dels rivals del corredor texà. I va continuar sobretot a partir del 2012 quan l’Sky, avui Ineos, va emergir com a equip que es disposava a guanyar el Tour primer amb Brad Wiggins i després amb Chris Froome, Geraint Thomas i Egan Bernal. No se’ls escapava res, i molt menys els contrincants. No hi hauria hagut Turini Si el Tour 2020 s’hagués confeccionat d’entrada pensant exclusivament en el setembre, el més segur és que la prova hauria començat a Niça amb un tradicional pròleg pels carrers de la ciutat i ni de bon tros, al segon dia, s’hauria escalat el Turini, ni al quart s’hauria programat la primera visita als Alps, ni al sisè hauria sorgit una etapa dura pel Massís Central. Possiblement, amb algun obstacle tipus Mont Faron pel camí, s’hauria baixat el més plàcidament possible per una mena de cordó Mediterrani fins a arribar al Pirineu el més frescos possible i, allà, sí, al contrari d’ara, amb almenys un final en alt. Un Tour pre-Covid Aquest era un Tour pre-Covid, sense la pandèmia tractant d’amargar-ho tot i amb el temor constant dels rebrots. Per tant, igual que en la vida laboral, professional o educativa, l’esport, en aquest cas el Tour, ha hagut de conviure amb el coronavirus i afrontar la competició amb un traçat que espanta els ciclistes, fins al punt que ja s’han malgastat dues etapes; en una, en ruta cap a Privàs, perquè no hi va haver ni una sola fuga, una cosa inaudita, i en la segona, perquè es va deixar llibertat a una escapada i cap dels favorits va mirar d’atacar, ni tan sols ho va intentar. En el Tour no s’han tornat bojos, però han tingut clar que aquesta era una ronda francesa de supervivència en què l’important era que s’hagi pogut celebrar, sense temps per efectuar un nou dibuix de la carrera i amb l’única intenció d’arribar a París a l’espera que l’any que ve la Grande Boucle es pugui disputar al juliol i sense haver de portar tot el dia posada l’atabaladora mascareta.

El Tour no s'ha tornat boig

Si la carrera s'hagués corregut d'entrada al setembre l'organització hauria dissenyat un recorregut menys agressiu

El més llegit