Luis Lizasoain. "Quan el col·le on va el nostre fill s’omple de nens migrants, el traiem". El professor de la UPV

Doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació i professor de la Universitat del País Basc (UPV) fins al 2018, Luis Lizasoain és expert en Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació. Al llarg de la seva vida professional, s’ha dedicat a recórrer escoles per tot Espanya i l’Amèrica Llatina per investigar què funciona i què no a les aules. Arran de l’últim i demolidor informe PISA, manté una trobada amb EL PERIÓDICO a la ciutat on resideix, Sant Sebastià. Espanya ha caigut vuit punts en matemàtiques respecte al PISA del 2018. Catalunya, 20. I la mitjana dels països de l’OCDE, 15, una davallada sense precedents. Quatre o cinc punts de diferència no són alarmants. El que cal mirar són les tendències, que demostren que en una dècada, del 2012 al 2022, anem a la baixa. La sorpresa negativa és que Catalunya i el País Basc han tingut molt mals resultats. Lamentablement, no és sorpresa que les Canàries, Extremadura, Múrcia i Andalusia continuïn amb dades molt baixes. Tot això ens ha de fer reflexionar. Com podem revertir la situació? Amb els alts nivells de repetició que tenim a Espanya, és molt difícil que ens vagi bé en el PISA. Per què? El PISA examina alumnes de 15 anys, la majoria estan a 4t de l’ESO. Però anem a les dades. A Espanya, en el curs 21-22, només el 76% dels estudiants estaven en el curs que els corresponia per edat. Això vol dir que l’altre 24% porta, almenys, un any de retard. Si el PISA examina estudiants de 15 o 16 anys que han d’estar a 4t però que estan, per exemple, a 3r, ¿com es pretén que facin bé l’examen si els estan preguntant coses que no han vist a classe? Espanya lidera la repetició. El percentatge de repetició en la primera etapa de secundària és del 8,7%, rècord absolut de la UE. A final de secundària, a 4t d’ESO, té difícil solució. Passar de curs sense comprovar que aquests alumnes saben el que han de saber és com posar monedes falses en circulació. Del que es tracta és que garantim que tots els estudiants, any a any, van aprenent el que han d’aprendre. I això com es fa? Amb diners, però ben invertits. Per exemple: en reforços, en baixar la ràtio d’estudiants per docent, en codocència. També amb diagnòstic i intervenció primerenca. Espanya obté la pitjor nota en pobresa infantil de la UE, segons l’últim estudi de l’Unicef. D’això és del que cal parlar. No és que els estudiants siguin menys intel·ligents, és pobresa mal atesa. I parlem d’un altre problema estructural, l’abandonament escolar primerenc, que inclou no acabar la secundària o no acabar però continuar estudiant. L’FP bàsica ha ajudat a mitigar el problema, però continua sent un fenomen important i present no a tot Espanya sinó a la zona mediterrània: Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Balears, Múrcia i Andalusia. Quina explicació té? L’enorme presència de l’hostaleria, que atrau persones joves amb una ocupació fàcil i relativament ben remunerat. Tal com va passar amb el boom del maó, que es va frenar. Quins passos es poden fer per millorar el sistema educatiu? No hi ha varetes màgiques. Però sabem que hi ha coses que funcionen. Els sistemes educatius que van bé tenen una bona xarxa pública. És un suïcidi convertir l’escola pública en subsidiària. És el que ha passat, per exemple, a Colòmbia, un dels països que més malparat en surt, del PISA. La segregació és un problema molt seriós. Els resultats entre alumnat no migrant i migrant s’igualen si es resta el factor pobresa. Quan el pati del col·le al qual va el nostre fill s’omple de nens migrants, el traiem. La culpa no és d’aquestes famílies, que només volen el millor per als seus fills i que saben que quan una escola és un gueto la qualitat sol empitjorar. No és que la presència d’estudiants migrants sigui un problema, és que quan la seva proporció i diversitat excedeix de certs límits, la tasca del professorat es dificulta. Si aquest professorat no rep ajuda específica, la qualitat, lògicament, se’n ressent. I això malgrat l’afany que posen. Els polítics i els gestors han de saber que la diversitat fa les coses interessants. Què és una bona escola? Aquella que aconsegueix tirar endavant tots els seus estudiants independentment del seu context. Són les escoles que garanteixen un mínim per a tothom. La clau és un professorat compromès que rep formació constant, treballa en equip i té una direcció que respon i que té per objectiu tirar tots els xavals endavant. Són escoles que disposen de docents de reforç per a una atenció diferenciada depenent de l’alumne, codocència i ràtios baixes en algunes matèries. Les seves investigacions també han demostrat que el clima escolar és bàsic per a l’aprenentatge. Sí, el clima i la convivència. Això no significa que el col·le sigui un paradís, sinó que quan hi ha un problema s’atura perquè els professors s’han format específicament. Expliqui, sisplau, més receptes per millorar l’educació. Deixar de funcionar només en ideologies o modes. Cal aplicar les polítiques que es basen en la investigació i l’evidència científica. Si la pràctica docent no la bases en l’evidència... ¿en què ho fas? ¿En el que funcionava fa 40 anys? Cal tenir en compte que no totes les escoles són iguals. No totes necessiten el mateix. ¿Per què apliquem el mateix pla en totes? Passa igual amb el PISA. A veure, ¿tots els nostres alumnes han baixat 20 punts? No, uns més que d’altres. Ens fixarem en aquests.

Luis Lizasoain. "Quan el col·le on va el nostre fill s’omple de nens migrants, el traiem". El professor de la UPV

«Amb l’alt nivell de repetició que tenim a Espanya, és difícil que ens vagi bé en el PISA», adverteix aquest expert en sistemes educatius. Una bona escola –apunta– és «aquella que aconsegueix tirar endavant tots els seus estudiants independentment del seu context».

El més llegit