La guia Michelin vol ser The World’s 50 Best Restaurants

Uns apunts sobre la gala d’entrega de les estrelles de la guia Michelin de l’edició del 2024, que imita sense barra les estratègies de qui més tem la publicació d’origen francès: The World’s 50 Best Restaurants. *¿Van ser justos els reconeixements? És tradició queixar-se sobre com de ronyosos que són els inspectors a l’hora de repartir llorers, sobretot respecte de França, i seguint aquest bonic costum afirmo que si no arriba a ser pel gordo de Disfrutar, el resultat local és un desastre amb només dos estrelletes per a Barcelona (Suto i Quirat) i cap per a la resta de Catalunya. Hi cal sumar (o restar) les baixes: Angle (Barcelona) de Jordi Cruz, que en perd una, i La Cuina de Can Simon (Tossa de Mar), que es queda en blanc. *Només a partir de l’edició del 2010, Michelin va comprendre el negoci de la cerimònia: fins aleshores s’avançava el resultat a uns quants periodistes. Des de l’epifania han anat ‘inventant’ premis a la manera de The World’s 50 Best Restaurants per tenir múscul patrocinat: les estrelles verdes (¡la sostenibilitat de les rodes de pneumàtics!), el xef mentor, el xef jove, el responsable de sala i, aquest any, el sommelier. Suggereixo, per al futur, el rentaplats i no com a conya, sinó amb la serietat de reivindicar una figura fonamental a l’engranatge dels restaurants. *La Michelin, que curiós, sempre hi arriba tard, malgrat muntar rodes. Hauria sigut un descrèdit que Disfrutar aconseguís ser l’any que ve el millor restaurant del món a la llista de The World’s 50 Best Restaurants i continués penjat encara del biestrellat. Seria el que es coneix com a ‘efecte Mugaritz’. *El nombre d’inspectors és molt petit, amb menys membres que els que es van asseure a l’Últim Sopar, per la qual cosa resulta impossible creure que anualment siguin capaços de visitar els centenars d’establiments, incloent-hi hotels, que formen la guia. No es tracta d’un llibre de ‘descobriments’, sinó de ‘confirmacions’. Vandelvira o Barro, per citar-ne dos dels ‘nous’, han sigut profusament croniquejats pels especialistes. *¿Per què Barcelona va ser l’elegida per al festeig? Va preguntar Andreu Buenafuente, presentador de la gala, amb més taules que un ‘cantaor’ a l’hora de portar aquesta classe de mogudes. La resposta és senzilla però escamotejada: perquè l’ajuntament va posar els diners sobre la taula. És una campanya discutible, ja que només es reconeix la part alta de la restauració, aquella que està per sobre dels 100 euros el cobert mentre que la gastronomia ‘real’ és una altra. Com he escrit més amunt, la saca barcelonina creix poc. *A la foto ‘finish’, escassíssimes dones: dues entre els uniestrellats (Roseta Félix i Sara Peral), zero entre els biestrellats i zero entre els triestrellats. Martina Puigvert va ser elegida com a xef jove. *Les tendències: restaurants en poblacions petites, fora de les ‘rutes comercials’; la tendència asiàtica (japonès) amplia la base i les assessories o segones marques de xefs es disparen. Resulta cridaner que la guia confiï tant en els popes i recompensi les expansions, llocs als quals els xefs amb medalla acudeixen només de tant en tant. *La gal·la: vista des de casa, per Youtube, un llarg anunci, tot i que per sota de les quatre hores de l’any passat. El realitzador es va esplaiar amb els caps tallats i només en els plans generals recuperaven la figura. Xifres ridícules d’audiència: quan van donar les biestrelles, menys de 7.000 espectadors. El total és de riure: 131.888 visualitzacions. *El meu reconeixement més gran per a la persona que era dins del ninot de Michelin: la soferta elegància de qui ha d’anar disfressat de roda de camió.

La guia Michelin vol ser The World’s 50 Best Restaurants

La guia d’origen francès imita sense barra les estratègies del seu enemic d’origen britànic

El més llegit