Durango: hamburguesa i llamàntol per potinejar a gust

Durango Diner és un restaurant de frontera, de moltes fronteres: els propietaris són pakistanesos, els germans Mani i Majid Alam; el cuiner és mexicà, José Manuel Carballido; el bàrman i director és veneçolà, i es diu Jordi, Jordi Baqués, i a la paret hi ha penjat el pòster d’un ‘cowboy’ negre amb antifaç i vestit de plata. Per rematar la jugada de confusió i al·lucinògena, un cavallet mecànic sota una bola de discoteca. No sé a quin ‘diners’ han anat Mani i Majid ni en quines circumstàncies Mani explica que va ser durant un viatge pels EUA i amb Bob Dylan a l’altaveu (‘Romance in Durango’) on va néixer la llavor del negoci, que se suma als celebrats The Fish & Chips Shop i BabyJalevi, aquest últim, memòria gastronòmica dels germans nascuts a Lahore. De cop i volta, Mani pregunta si m’agrada Dylan i sense ganes d’atraure les ires dels dylanians li dic que sí, si bé aquest ‘diner’, ‘diner’ passat per un calidoscopi, em suggereix les novel·les de Barry Gifford, Perdita Durango, Sailor i Lula, deserts, serps, excessos, cap penediment. El plat a què es refereix el títol de la crònica és el llamàntol amb hamburguesa i encaixa en el discurs de l’excés: el crustaci obert, d’uns 300 grams, planxat amb mantega; al costat, l’hamburguesa, la ‘smash burger’, aquell estil antic recuperat com a nou, dos discos de vedella aixafats i de 90 grams cada un. Fins aquí, 480 grams de substància i barroquisme i teatralitat, als quals cal sumar formatges (‘cheddar’ vell i blanc i ‘scamorza’), bacó, cogombrets, el panet de Pa de Kilo, les patates fregides i tornejades (gallegues, varietat agra), l’amanida amb poma, pastanaga i col llombarda, i la salsera amb una bearnesa. I, per si vull més untar més, potets amb maionesa, quètxup, mostassa... Entenc que el crustaci sigui congelat (a 25 euros el luxuriant plat combinat), però és necessari que estigui menys fet: ¿per què no cuinat per una sola cara, amb la closca sobre la planxa i la mantega a sobre perquè se’n noti la presència? I, no obstant, m’agrada. M’agrada potinejar, m’agrada que hi hagi plats desmarxats, m’agrada que en una ciutat tan previsible i correcta amb Barcelona aparegui aquesta potent anomalia. «‘Surf and turf’, un mar i muntanya», diu Mani. I ho és. El viatge al món salvatge segueix amb l’entrepà d’ostres, el ‘po’boy’ de Louisiana «amb un toc mexicà», amb alvocat, salsa verda i maionesa Cèsar (anxova, Perrins, mostassa...). Provo per separat una ostra arrebossada perquè una vegada en mossegui el conjunt el sabor es fusionarà amb el dels altres ingredients. I està bona, com bo és el bocata, que disfruto d’una forma diferent del combat ‘burger’-llamàntol, pesos pesants. A Mani li agraden els vins naturals i apareix amb dues ampolles de la casa Cyclic, cervesers que vinifiquen al barri de la Sagrera, poca graduació i noms impossibles: Swallops i Fulcrum. Com a plat de la setmana, la ‘quesadilla’ amb ‘cochinita pibil’, coberta amb guacamole, a la recerca d’una derrota que només arribarà al final, amb el pastís de formatge de La Dramerie, l’obrador de Víctor i Sofia, bon pastís que mereix un estómac atent i no el meu, passejat per moltes fronteres. L’horari és dilatat, amb esmorzars potents amb ous variats, i sopars de matinada. No hi ha còctels al migdia, així que em conformo amb un cafè ‘shakerato’, que Jordi prepara amb toc mestre, mescal i coctelera freda. A la barra hi ha una serra, que serveix per tallar els blocs de gel i una cridanera pica de pedra. ¿Cridanera? No sé per què faig servir aquesta paraula quan he vist un cavallet de fira, l’esperit de Perdita Durango i un llamàntol del Canadà a l’establiment de dos germans pakistanesos.

Durango: hamburguesa i llamàntol per potinejar a gust

Els germans Alam es mouen a la frontera entre els EUA i Mèxic, o a les fronteres

El més llegit