Un record: 10 anys de l’últim sopar d’El Bulli

El temps és una cançó de tres minuts dels Ramones. Fa tres minuts era el 30 de juliol del 2011 i El Bulli, el restaurant més influent de la història contemporània, estava a punt de donar el servei definitiu, amb Ferran Adrià i Juli Soler al capdavant. Juli va morir també un juliol quatre anys després: home i mes, estranyament units, com una d’aquestes bromes del llenguatge a les quals era aficionat. Assistir al sopar, al ‘Last waltz’, com en deien ells, amb només una cinquantena de convidats, va ser un privilegi, l’oportunitat d’acomiadar l’establiment més decisiu en la meva vida i també un alleujament: no mereixia El Bulli la decadència i aquesta classe de deterioraments que succeeix en vista del públic i de la qual es guarda un incòmode silenci per respecte a la glòria passada. Les grans històries mereixen un gran final i aquell ho va ser, ja des del planter de xefs convidats, noms d’or de la professió, si ens acollim a les fangoses classificacions internacionals i al ‘triestrellisme’. L’últim equip de ‘bullinians’ (els autèntics pencaires del sopar), ‘bullinians’ d’orla i cuiners que alguna vegada van ser a les seves cuines, encara que fos episòdicament. Joan Roca, Andoni Luis Aduriz, René Redzepi, Grant Achatz, Massimo Bottura, José Andrés, el recentment desaparegut Xavier Sagristà, Albert Adrià, Oriol Castro, Eduardo Xatruch, Mateu Casañas, Carles Abellán, Albert Raurich... Els casaments i els funerals reuneixen multituds i allò tenia alguna cosa dels dos esdeveniments. Els aperitius van ser a la terrassa a aquella hora en què el sol començava a ser comprensiu i la nit, prometedora. Andreu Buenafuente, amb qui compartia taula, també amb Sílvia Abril, els va regalar el quadro titulat ‘L’últim sopar’, amb un Ferran de rostre colorista al paper de cuiner de Crist i dels apòstols. Per sort, sense crucifixions després. No va ser un servei normal ni formal, sinó amb el relaxament dels comiats. I malgrat que era una situació desinhibida, cuina i sala, capitanejada pels Lluïsos, García i Biosca, i amb Ferran Centelles i David Seijas als vins, van servir 51 plats, entre ells, símbols com l’ou d’or, el paper de flors, la croqueta líquida de pollastre, els raviolis de sípia i coco (el plat que m’havia enamorat a la primavera de 1997), el moll amb caviar, el pollastre al curri i el caputxí de caça. ¿I els vins? «Els que vulgueu», va dir Seijas, que atenia la nostra taula. Atabalats, ho deixem a les seves mans: el chardonnay Chassagne-Montrachet, de Bernard Moreau; el pinot noir Charmes-Chambertin, de Lucien Le Moine i l’ull de llebre de Viña El Pisón, d’Artadi. El plat amb què van acabar gairebé mig segle d’història (1962-2011) tenia, al seu torn, narrativa: era el 1846, l’any de naixement d’Auguste Escoffier, i va ser una sèrie amb diferents reinterpretacions dels famosíssims préssecs Melba. En aquell moment, els convidats deambulaven pels menjadors i el caos feliç s’havia apoderat d’aquell lloc de les execucions mil·limètriques. Amb les últimes postres de l’últim sopar de l’última vegada que El Bulli era un restaurant, tots els cuiners i cambrers, amb Adrià i Soler al capdavant, es van presentar a la primera sala. Una dona va començar: «Ese bulli, ese bulli es, es» i les desenes de persones van anar corejant amb el ritme de les finals guanyades. La mateixa emoció de desenllaç feliç, sense nostàlgies ni tristesa, és la que sento mentre escric aquest record. La festa va continuar a l’aparcament, amb copes i un bufet per a un segon grup de convidats, i Juli Soler va fer de ‘dj’ en record de la que havia sigut una de les seves primeres professions. Hi va haver gent que es va banyar al mar i que va perdre les ulleres i altres estris i hi va haver un pastís i hi va haver un globus que va enviar un missatge de comiat a l’espai. Una dècada després, rememoro l’excepcionalitat d’allò viscut, la claredat i la certesa del moment irrepetible.

El més llegit