A l’asseure’m, Badr Bennis em diu que els espaguetis a la carbonara són un dels grans èxits de Benzina, així que li pregunto per una altra pasta que realment expressi la substància del que ell i Nicola Valle, el cuiner, volen representar. «Doncs aquesta», i assenyala els ‘linguine aglio, olio’ i ‘peperoncino’ (d’acord), llamàntol (bé), alvocat (vaja) i oli de cardamom (ehem).
De sobte em ve de gust la carbonara, tot i que contesto amb l’atreviment del cronista aventurer: «¡Endavant amb els ‘linguine’!».
Benzina ocupa l’espai del restaurant Lando i respon a tot el que Badr buscava el 2018, òptim per al 2021: «Ampli, lluminós, sostre alt, façana i terrassa». Sembla un anunci d’una immobiliària, però és cert.
És un lloc envejable, decorat amb mobles que han entès el temps. I amb barra de cocteleria, a la recerca d’aquest so novaiorquès que Badr i Nicola van sentir com a residents en la capital del món.
Benzina
Pels altaveus sona Jimi Hendrix (després Badr farà broma dient que el restaurant és una excusa per punxar música guitarrera) i les begudes tenen noms de bandes i artistes clàssics del rock.
Demano un ‘Green River’, disc de 1969 de Creedence Clearwater Revival perquè vull un glop sense alcohol, tot i que em tempta el Cocaine, d’Eric Clapton. ¿Quina substància deu portar? El Green River, amb poma, flor de saüc, cogombre i menta, és molt bo.
Vull saber per què un xef de Brescia fica alvocat en una pasta i Nicola m’explica que la culpa és de Nova York: «Quan a mitjanit improvisàvem un ‘aglio e olio’, els cuiners llatins hi posaven alvocat. I a l’Equador, on vaig viure després, també». ¿El serviries a la teva mare? «No». Ehem, ehem (segona part).
‘Focaccia’ de la casa i oli d’oliva de La Gramanosa. I vins italians: primer Naca (Puglia), bé; després Ripassa 2017 de Zenato (Valpolicella), millor.
Verat semicurat, espinacs i stracciatella (em passa pel cap una combinació semioblidada: anxova i mató) sobre ‘focaccia’ tallada fina, tot i que hauria de ser més gruixuda per suportar el pes i la humitat.
He vist escrit «terrina de conill» i l’he demanat perquè estic a favor de l’emmotllat i del rosegador. Sobre el conill, escuma de mortadel·la (és bastant densa, fins i tot barrejada amb brou vegetal i muntada amb sifó), que li dona greix, i les carxofes i els adobats, acidesa. Nou encert.
Tanco la tanda d’‘antipasti’ amb l’albergínia ‘alla parmigiana’, amb el formatge convertit en molles i també en gelat, que rebaixaria de sucre.
Sí, és l’hora de la pasta.
‘Linguine’ de la Molisana, escumeja d’alvocat, llamàntol americà, oli de cardamom i aquest picant que no et fa suar però tampoc oblidar. Ho remoc tot i... funciona. És inesperadament bo.
Fins i tot el cardamom s’integra com un tio alt en un equip de bàsquet.
Li pregunto al cuiner per l’espècia malgrat el risc del mastegot: «Dona elegància, un to balsàmic i ho uneix tot».
Badr defineix Benzina com «un restaurant italià obert a tastar coses noves», cosa que emprenya els tradicionalistes, segur.
Una segona pasta: raviolis casolans farcits amb bolets (en realitat, un ‘risotto’ molt fet), formatge de cabra i gambes (¡que valents!). Interrogo sobre el crustaci: «Gamba blanca argentina». Sisplau, ¡gamba de la Barceloneta!
De postres, una Sferamisu, esfera fosa amb xocolata calenta, delit d’‘instagramers’, que es desfan. Un tiramisú d’una altra manera, és bo i trenco la meva abstinència ‘tiramisunera’. Si s’han de menjar aquestes postres invasives, millor que estiguin preparades per un italià.
Vinga, Nicola, convida la teva família als ‘linguine’ amb alvocat, a veure què passa...