L’estrena de la segona temporada de ‘Raysed by wolves’, el drama futurista de Ridley Scott a HBO, coincideix amb la temporada de llampresa, que durarà fins a l’abril, amb epicentre de captura i degustació a Galícia.

Les bèsties que van governar en el passat el planeta on transcorre l’acció de ‘Raysed by wolves’, amb una desassossegant barreja de tecnologia i imatgeria religiosa, culebregen cap a l’ésser que cita Gai Plini Segon, tot i que de manera molt confusa, en la seva ‘Història natural’, allà per l’any 77, i tenen un origen tan antic que s’haurien d’haver extingit.

Com en una imatge terrorífica que al·ludeix a ficcions, a novel·les, sèries i pel·lícules de monstres, s’enganxa al cos de grans depredadors com el tauró i els xucla la sang

Serp de mar, escuder del dimoni, col·lega de Moby Dick. Llampresa contra Godzilla, la llampresa de sorra de ‘Dune’ o el sinistre forat dentat en un altre astre desèrtic, el Tatooine de ‘La guerra de les galàxies’. Boques horroroses que succionen eternament en una tortura sense fi. Té aquesta classe de cossos que assenyalen càstigs. Inspira Hollywood sense que Hollywood sàpiga que existeix.

Hi ha una cuina de la desesperació, formada per ingredients als quals s’accedia des de l’absoluta necessitat alimentària, en la qual s’inclou un mos exquisit i car en els comptes actuals, com l’ostra o les freses de peix (caviar), i d’altres assequibles, com els cargols. En definitiva, físics relliscosos i gelatinosos.

La llampresa ha format part d’aquesta dieta de famèlics, tot i que avui, per rara, per escassa, per difícil de trobar fora de Galícia, per ambigua entre carn i peix, per sagnant, per teratològica, té escàs predicament. I, no obstant, és tot això el que em crida l’atenció i el motiu pel qual m’assec a Topik, el restaurant d’Adelf Morales i Eva Melé, a Barcelona, un dels poquíssims de la ciutat on cuinen la nòvia de Dràcula, igual que Nairod, Rías Kru, Carballeira o Cuina Germans Torres.

M’interessa de Topik que circula per camins propis i sé que hi haurà anguila –i la seva proximitat amb la llampresa, la morena i el congre, tot i que no són família– i hi haurà llebre i hi haurà becada i hi haurà colomí i hi haurà ‘grouse’ i hi haurà ànec blau i hi haurà perdiu.

El salvatge es reivindica però no s’aplica: hi ha una crida a l’indòmit, tot i que el refugi és la piscifactoria i els ingredients trillats.

L’eriçó –repeteixo: la primera persona que el va menjar devia passar molta gana per aventurar-se entre punxes– amb trufa de Sòria, gambeta blanca de Tarragona i salsa ‘ponzu’.

El colomí, inspirat en el restaurant Lera, amb ‘kale’, múrgoles i mongetes grosses, especejat a la sala, tendre, amb la justa acidesa del vinagre perquè els pèls no es posin de punta.

La becada, ¡amb popets!, inesperat vis a vis entre la punxeguda i la miniatura. Suggereixen un ‘sake’, Kenbishi Zuisho, i m’apunto a aquesta combinació des del ¡visca!

Podríem dir que el mateix client de la becada o el colomí és el de la llampresa: Adelf el redueix a uns 50 individus, també en perill d’extinció («gent amb experiència», diu el xef). La prepara amb caràcter, ‘à la royale’ (a la seva manera, és clar), pensant en la llebre, cuinada amb vi i esmicolada i barrejada amb botifarra del perol «perquè sigui més assequible».

Assequible al paladar, perquè després de tot el que s’ha dit és, a més, un plat difícil, potent, brau, sanguini, metàl·lic, desconcertant.

Altres anys la va fer amb xocolata, barreja vuitcentista (a ‘La cuynera catalana’, receptari del 1835, n’hi ha tres receptes: dues en cassola i una a l’ast) o la manera habitual, a la bordelesa.

La llampresa m’agrada per l’anomalia. Segons els biòlegs és un ésser prehistòric, el mateix que fa 400 milions d’anys.

¿Potser no mereix entrar en la pròxima pel·lícula de ciència-ficció de Ridley Scott? Aquests són els (discutibles) atractius del plat més lleig del món.