Alma és una nova manera de parlar de l’àmbit social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de Fundació La Caixa. Volem ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món. Per això Alma és la xarxa social social.
S’estima que 1 de cada 10 persones amb més de 65 anys té alzheimer, i que cada tres segons es diagnostica un nou cas al món. A Espanya, afecta més d’un milió de persones i suposa una enorme despesa per a la família (24.000 euros per persona a l’any). De moment, han fracassat més de 200 fàrmacs en tot el món per tractar-la quan ja ha aparegut, i per això ara s’investiga també en aquells que puguin actuar en la fase precoç, o de prevenció.
Aquest serà el principal tema de debat de dos referents en la lluita contra aquesta malaltia: Mercè Boada i Arcadi Navarro, al capdavant, respectivament, de les fundacions ACE i Pasqual Maragall, i que reben el recolzament, des de fa anys, de la Fundació La Caixa. Protagonitzen la xerrada «Objectiu: prevenir l’alzheimer. Un repte científic i social». Perquè, precisament, en el diagnòstic precoç hi ha la clau que podria portar resultats esperançadors, per fi, el 2021. Tercera cita del cicle ‘Debats d’Avantguarda. Investigació i Salut’, el pròxim 17 de novembre a les 19.00 hores via ‘streaming’. Estan obertes les inscripcions en aquest enllaç.
Amb la previsió que en els pròxims 20 anys es dupliqui la xifra de diagnosticats, la recerca d’un tractament eficaç és una carrera contrarellotge que sembla massa llarga. La recent enquesta ‘Actituds i percepcions de la població espanyola sobre l’alzheimer’, elaborada per la Fundació Pasqual Maragall, revelava que és la segona malaltia més temuda al nostre país, per darrere del càncer. Un impacte que s’ha valorat «tenint present el moment actual, amb l’aparició de la Covid-19», com expressa Arcadi Navarro.
Dirigeix aquesta fundació i el seu centre de recerca, el Barcelona Beta Brain Research Center (BBRC), en un context en el qual l’expert reconeix que, «com altres demències, queda relegada en els esforços d’estudi, acaparats per altres malalties» amb més taxes de mortalitat. «Fa dècades que l’estudiem, i mil·lennis que hi convivim, tot i que no ens n’adonàvem perquè no vivíem tant, i continuem sense entendre per què apareix, però sí que hi comença a haver avenços», exposa aquest catedràtic de Genètica i professor de recerca de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) a la Universitat Pompeu Fabra.
Es refereix, per exemple, que el 2021 està previst que l’agència de regulació dels Estats Units «es pronunciï sobre l’aducanumab», un medicament que es convertiria en el primer tractament capaç de reduir el declivi cognitiu. «S’obririen portes per a una tipologia de teràpies que podria marcar el rumb d’una mateixa via d’atac en el curs de la malaltia, i també estimular els investigadors i la indústria», comenta.
Segons la seva opinió, el diagnòstic precoç és fonamental per a aquestes teràpies. «Es tracta d’intervenir abans per evitar que els efectes de les agressions siguin més grans», diu. En aquest sentit, hi ha altres conclusions, com que una dieta saludable, l’exercici físic, la cura del son i una vida intel·lectual sana contribueixen a la prevenció. «Es tracta de treballar la resiliència del cervell. És a dir, aconseguir un cervell resistent per fer front a aquests atacs produïts pel mateix organisme», afegeix, alhora que estableix paral·lelismes amb altres malalties sense cura, com alguns tipus de càncer: «En l’alzheimer passa també que la detecció precoç dona més possibilitats d’èxit».
Ho corrobora la neuròloga Mercè Boada, fundadora i directora mèdica de la Fundació ACE, integrada des dels seus inicis a l’European Alzheimer’s Disease Consortium (EADC). Explica que «és fonamental un diagnòstic clínic, però també un diagnòstic de família, que mai canviarà el primer, però sí el seu pronòstic». Per això, dediquen les primeres sessions a la família «per veure les seves capacitats de suportar i entendre la malaltia, i de prendre decisions».
Quan va començar aquesta tasca, «la demència no tenia impacte social ni sanitari», però això ha canviat. Des de la seva fundació s’afanen en el diagnòstic, el tractament i la recerca, amb la creació de bases de dades, bancs de mostres genètiques i també perfils d’asimptomàtics amb marcadors patològics «perquè el fàrmac que arribi a ser capaç de modificar el curs natural de la malaltia serà per a aquest grup».
Guardonada el 2016 amb la creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació en la recerca de les demències, Boada es presta a respondre a altres qüestions per a les quals ja s’intueixen respostes, com per què afecta més dones que homes. «Perquè elles viuen més anys, però no només això. En una parella formada per un home i una dona, si l’afectat ho és, ella minimitza la situació, la gestiona i es tarda més a conèixer la realitat. En el cas contrari, l’home claudica abans». O com es detecten els primers símptomes. «Per a un diagnòstic necessito dues alarmes: la primera és la mateixa minva de facultats, i l’altra ve de les persones que conviuen amb nosaltres i detecten aquests canvis, per mínims que siguin, en les rutines. Hi ha una avantsala, una pèrdua de memòria tan característica i que s’ha investigat tant que es pot saber que en dos o cinc anys es desenvoluparà la malaltia», continua.
Tota una vida dedicada a aquesta lluita la porta a afrontar d’una altra manera la possibilitat de veure’s a l’altra banda. «¿Ho ocultaria? No. ¿Entraria en un estudi de recerca? Sí. ¿I si fos un tractament en fase molt experimental? També. Això només es pot entendre des de la generositat per poder vèncer. I per això li dic a la meva família: si un dia canvio d’opinió i deixo de pensar això, aquesta ja no soc jo».