Som al 2015. Ricky Rubio viu a Minneapolis, a prop del Mississipi. Quan la boira escampa, pot veure el riu des de l’apartament. Juga amb el Minnesota Timberwolves. És l’equip amb què va debutar, el 2011, a l’NBA. Ara hi ha tornat, després d’uns quants traspassos i contractes que fan pensar que el món del bàsquet professional, als Estats Units, s’assembla força a una fira de bestiar. Ha passat per Utah (els Jazz) i per Phoenix (els Suns), ha tornat a Minneapolis i acabarà la seva aventura americana als Cleveland Cavaliers d’Ohio. Però ara som al pis de Minneapolis. Espera l’arribada dels seus pares, que el van a veure de tant en tant. Amb el pare recorden quan era petit i volia jugar a futbol. Després, però, les coses canvien de sobte i, un dia, al pavelló de la Penya, Aíto García Reneses li diu que potser millor que triï el bàsquet. L’entrenador el farà debutar a l’ACB una setmana abans de fer quinze anys, el 2005. Parlen de tot això, amb el pare. La mare, Tona Vives, els escolta. Van omplint el silenci d’aquell pis amb anècdotes i instants de la carrera del noi més jove a debutar a la lliga espanyola. En els records, també hi ha espai per a altres fites, com ara haver guanyat tot el que es pot guanyar a Europa amb només vint anys, o haver estat el més jove (sempre la precocitat com a marca de fàbrica!) que guanyava una Euroleague o el més jove a tenir una medalla olímpica o el més jove a arribar als 1.000 punts a l’ACB. I també surten les lesions als lligaments encreuats del genoll, la del 2012, després de xocar amb Kobe Bryant, i la del 2021, que aquesta encara ha d’arribar, però que ressona com un avís del que ha de venir, bo i dolent, en aquesta atmosfera aïllada del temps a Minneapolis, el 2015. Podrien parlar, pare i fill, del Mundial del 2019, a la Xina. Tampoc no ha succeït, aquesta victòria col·lectiva i personal, però és allà, esperant que sigui una realitat en el futur per dibuixar. El guanyarà Espanya i Ricky serà nomenat MVP de tot el torneig. I tampoc no hi són, encara, però suren en aquesta conversa quàntica, les 12 temporades, amb 712 partits, que acabarà jugant a l’NBA i les 5.248 assistències, una bestiesa que cap dels dos no pot ni tan sols imaginar.