Aíto García Reneses, en la seva tornada a l’ACB: «No em preocupa el contracte, ara em dedico a disfrutar»

¿Què ha vingut a fer Aíto a Girona? Doncs entrenar un equip de bàsquet anomenat Bàsquet Girona [riu]. Ha dirigit més de 1.000 partits en l’ACB. ¿Què li queda per fer? El que em queda és continuar disfrutant del dia a dia. La història té la seva importància, però l’actualitat en té encara més. Encara no sabem per quant temps ha firmat... No em preocupa gens. Abans sí que em preocupava més en aquest sentit perquè tenir un contracte llarg era com la garantia de no haver d’estar pendent dels resultats cada dia, però ara no em preocupo gens per aquest tema. Així que directament em dedico a disfrutar entrenant. Llavors, ¿ha vingut per una temporada més el que sorgeixi? Seria això. ¿Què li va plantejar Marc Gasol per acceptar el repte? No vaig parlar amb ell, sinó que primer em va contactar el director esportiu (Jordi Plà) i em va oferir el que penso que s’ofereix sempre a un entrenador quan vols fitxar-lo: la possibilitat de treballar amb l’equip. Estic encantat, per això he vingut. Dimecres vinent Girona tornarà a l’ACB catorze anys després. Vostè entrenava la Penya en l’últim partit ACB de l’Akasvayu a Fontajau el 2008. ¿Que Girona tingui tradició de bàsquet és un al·licient o imposa? Crec que és un al·licient. No només per a nosaltres, sinó també per al públic. Afortunadament sembla que l’afició ha respost molt bé abonant-se. Tant de bo puguin disfrutar a Fontajau i continuïn recolzant l’equip de principi a final. ¿Quin és el primer record que li ve a la memòria de Fontajau? L’època en què entrenava Pedro Martínez, quan a l’equip hi havia San Emeterio, Marc Gasol, Víctor Sada... (Akasvayu). Marc va fer un salt espectacular i es va convertir en un molt bon jugador que després va marxar molts anys a l’NBA. ¿Els rivals veuran en el Girona només un partit que acaba d’ascendir, o el fet que estigui vostè, Marc Gasol o que la ciutat tingui tradició són motius per insuflar respecte? Sempre influeix una mica tot el que comenta, però potser més per als mitjans de comunicació. Som noms que fa un temps que treballem i sembla més fàcil que si jo em digués simplement García o el Marc no tingués de cognom Gasol. El treball ha de ser igual i el més important serà que treballem bé, disfrutant amb el que fem. Després de deixar Alemanya, es va agafar un any sabàtic i va acabar en el Joventut fent tecnificació als joves. ¿Va trobar a faltar el bàsquet d’elit? No, perquè és cert que entrenava els joves però també vaig veure moltíssim bàsquet. L’Eurolliga i l’Eurocup les he vist sempre, però l’ACB la veia molt menys en els quatre anys que vaig estar a Alemanya. Aquest any m’he inflat a veure partits per la televisió. A Girona també té una plantilla jove amb jugadors amb experiència. Hi ha una barreja de joves sense experiència i veterans amb moltíssima experiència, però tothom pot aprendre sempre. Es complementen. ¿Com han canviat els jugadors d’avui dia respecte als de fa 20 o 30 anys? Tots els equips defensen millor, són més alts, més forts, hi ha més activitat. Si retrocedeixes i et fixes en com eren fa 40 o 50 anys, t’adones que era un altre estil de bàsquet. Moltes coses han anat a millor i algunes a pitjor. El bàsquet en general té el repte de ser millor en tot. Ara l’obsessió és llançar de tres... Sí. Sembla que tot acaba al llançar de tres, un contra un i bloquejos directes, però jo crec que podem complementar-ho amb el joc interior, el joc ràpid i fer que cada vegada el nostre bàsquet sigui més espectacular. ¿I Marc Gasol? El va dirigir el 2008 a la selecció espanyola després d’haver fet carrera a l’NBA... ¿Quin rol ha de tenir en l’equip, més enllà de la broma que va fer en la presentació dient que si no entrenava bé es quedaria a la banqueta? No era broma, és la veritat (riu).

El més llegit