Rosa Ortiz: "El Tibidabo dalt de BCN impressiona altres parcs d’atraccions"

És vostè directora d’un parc d’atraccions. Sembla la millor feina del món. Fa 23 anys que en soc directora, des que l’Ajuntament de Barcelona es va fer càrrec del parc d’atraccions del Tibidabo, el 2002. Després de l’etapa en què Javier de la Rosa en va ser el propietari. Hi va haver una subhasta i el consistori, exercint el seu dret a tempteig, se’l va quedar. Exactament. Hi havia un recurs contenciós, un deute amb la seguretat social. El parc complirà 125 anys l’any que ve. I això és molt important. Va ser privat fins al 2002. Crec que la idea del fundador, el doctor Andreu, era que fos un espai d’oci per a tots els barcelonins. Dirigeix vostè un dels llocs més estimats per la ciutadania. Ho sé, és un privilegi. Quan va començar l’etapa municipal, el parc estava una mica abandonat. Joan Clos va decidir fer un dia de portes obertes, el dia de Sant Josep. Jo vaig arribar-hi mesos després. Des que vostè està en el càrrec, han passat cinc alcaldes: Clos, Hereu, Trias, Colau i Collboni. Sí. A més d’una feina envejable, té un dels despatxos amb millors vistes de la ciutat (situat al parc d’atraccions). Això és veritat. El parc és un espai únic. És el segon més antic d’Europa, després del Tívoli de Copenhaguen. Quan altres encarregats de parcs d’atraccions venen al del Tibidabo, en queden impressionats. No s’esperen un parc a la cimera d’una ciutat. Els parcs d’atraccions formem part de l’IAAPA (International Association of Amusement Parks and Attractions) i celebrem una fira internacional cada quatre anys. Hi acudeixen tots els fabricants, els que fan muntanyes russes i caigudes lliures. Veiem atraccions noves, els directors compartim jornades formatives. Aquest any toca a Barcelona. ¿No és habitual un parc en una muntanya? No. Els jardins Tívoli estan en ple Copenhaguen, com si aquí fos la plaça de Catalunya. Els parcs que es construeixen normalment tenen la possibilitat de créixer. No és el nostre cas. El del Tibidabo és com una caixa de joguines en una muntanya, del parc de Collserola. Amb la tematització més bonica possible. ¿Què és la tematització? El que has d’incorporar a una atracció perquè l’experiència sigui inoblidable i única. I aquí la tematització és Barcelona, les vistes, el pendent de la muntanya. Aquí és molt difícil adaptar-se al terreny. Va quedar clar quan vam encarregar la muntanya russa: el fabricant encara l’ensenya en fires. La resta de parcs d’atraccions ens veuen com un parc molt especial, singular, amb molta història. Els parcs busquen això: generar emocions i records positius. El Tibidabo ja fa temps que ho va aconseguir. També som molt singulars per la nòria i l’estètica de l’avió, que simula un vol Barcelona-Madrid i va obrir el mateix any en què va començar aquesta ruta, el 1928. ¿I la nòria? És l’atracció més fotografiada. És del 2014. Quan la vam plantejar, quan es va idear, el dissenyador Dani Freixas la va projectar com un arc de Sant Martí o una caixa de llàpissos Alpino. La vam demanar blanca, i els fabricants, italians, ens van dir que mai es demanava d’aquest color. Després ens van explicar que des d’aleshores els encarreguen nòries blanques. També vam pintar de blanc la Talaia, que era blava. Va ser idea de Freixas. Abans contrastava amb la nòria. El blanc és un color net. La Talaia és una de les primeres atraccions del parc. La primera atracció va ser el ferrocarril aeri, l’Embruixabruixes. Després la Talaia, de 1921, i després l’avió. ¿La caiguda lliure ha quallat? És una de les atraccions més potents inaugurades l’any passat. Per la seva frenada magnètica, sense cable. És una experiència única de caiguda lliure. Tens la sensació real de caure al buit. També és una de les més ben catalogades per les vistes. 50 metres d’altura més els 500 de la muntanya. ¿El Tibidabo s’ha de reinventar malgrat les seves limitacions d’espai? Les novetats són molt importants, les famílies volen trobar al·licients. Pots fer l’avió nou, o el braç de la Talaia, però alhora un Tibidabo Express, amb un dels nivells més alts en realitat virtual: han vingut a veure’l directors de parcs de tot el món. ¿Ens recorda els preus del parc? Una família completa paga 190 euros per tot l’any, sense limitació de nens; és la tarifa dels socis. L’entrada per només un dia, un nen que mesuri menys d’1,20 metres paga 15,5 euros, i els que mesurin més i els adults, 39 euros per utilitzar tot el parc. Si només utilitzen les atraccions de l’àrea panoràmica, 21,5 euros, i 11,8 els nens de menys d’1,20. En tots els casos està inclòs el viatge en la Cuca de Llum des de la plaça del doctor Andreu. El Tibidabo no hi guanya diners. No és la voluntat. L’any passat el balanç va ser d’uns 500.000 euros en negatiu. La voluntat és invertir en el seu manteniment. La Cuca de Llum va costar 19 milions d’euros. ¿Aquesta inversió s’amortitza? Era vital per al parc tenir un transport sostenible. L’aparcament és limitat i no volem potenciar que la gent vingui amb cotxe. Abans tothom venia amb cotxe, era tercermundista. ¿Podrien retallar més el pàrquing? No, perquè la majoria de clients del Tibidabo són de Barcelona i de l’entorn de l’AMB, però també hi ha gent que ve de Lleida o de Girona a fer una visita anual. ¿Venen turistes? Fins que va arribar la pandèmia, creixia el nombre de turistes. Llavors hi va haver una baixada i ara la xifra s’està recuperant, però el 80% dels visitants són de Catalunya, i la resta, d’Espanya. Històricament, els veïns del parc han denunciat molèsties. Hi tenim molt bona relació, ens parlem amb claredat. Hem tingut èpoques pitjors. Conviure amb un parc d’atraccions no és fàcil, però ells van arribar aquí després de la creació del parc.

El més llegit