Banys públics impossibles

El fiasco de la font ornamental de Glòries, tancada tot l’estiu perquè desenes de nens i nenes s’hi banyaven sense estar permès, no és un fet aïllat. Més enllà de les piscines públiques i privades, que milers de barcelonins utilitzen per passar un dia a la fresca i practicar esport, hi ha a Barcelona una demanda latent de llocs on els més petits puguin remullar-se de forma improvisada i gratuïta. En la majoria de les ciutats europees és fàcil veure algun nen mullant els peus en una font quan la calor estreny, sense més transcendència ni conseqüència. Però aquesta pràctica suposa un bon maldecap per a la capital catalana. Les prevencions en matèria de salut pública, seguretat i convivència limiten molt, a la pràctica, els espais aptes per al bany informal. Diversos precedents il·lustren el difícil camí recorregut: des de llacunes sacrificades, fins a projectes nonats per la previsió de complicacions. A més de fonts cibernètiques dels 90 en espais privats com el World Trade Center o el centre comercial Glòries, que van desaparèixer amb reformes posteriors. Un repàs de quatre casos significatius a diferents barris permet veure els obstacles afrontats. La principal esperança actualment és redirigir l’afany de capbussons cap a la nova xarxa de jocs d’aigua, que ja arriba a vuit punts de dutxes lúdiques en parcs i places. Brot de gastroenteritis La clausura del Mirall d’Aigua de Glòries té molt a veure amb els primers jocs d’aigua que va tenir Barcelona. Es van estrenar l’agost 2018 al parc d’Antoni Santiburcio, a les antigues casernes de Sant Andreu. Presentats amb tota solemnitat com a "primer refugi d’aigua a la ciutat", quan encara no s’utilitzava en l’administració el concepte "refugi climàtic", van durar 15 dies justos. L’oasi consistia en 13 canals i 234 sortidors que de dia remullaven la canalla del barri amb aigua potable i de nit ballaven una coreografia amb llums led. El consistori els va tancar després d’un rar brot de gastroenteritis en nens que havien estat jugant a la zona. En concret, van ser 12 incidències per afectació gàstrica, totes lleus. Altres famílies van alertar a xarxes d’erupcions cutànies en els seus petits. L’Agència de Salut Pública de Barcelona va analitzar l’aigua, sense poder constatar que en fos la causa. La font es va clausurar preventivament. Avui dia els sortidors són operatius, però són només decoratius: el bany està prohibit. L’últim passeig marítim per urbanitzar de Barcelona, davant la platja de la Mar Bella, acaba de començar obres. El projecte va haver de refer-se per reforçar les mesures de protecció davant temporals, però ha viscut també altres canvis que han passat més desapercebuts. La primera idea municipal era incloure una llacuna de poca profunditat apta per al bany infantil. Com passa amb Glòries, les primeres recreacions virtuals difoses mostraven aquesta clara vocació. També va ser comentada la llacuna en reunions amb veïns del Moviment Diagonal Mar, que ja van advertir llavors del repte de garantir la salubritat de l’aigua i dels impediments de la llei de costes. Al final, la reforma que ha tirat endavant no té jocs d’aigua. Fonts municipals diuen que "es va descartar" el passat mandat. Sí que hi haurà jocs infantils a l’ús i zones verdes amb ombra. La molèstia del soroll En un lloc de la ciutat sí que estava ben encarrilat el bany infantil gratuït: la platgeta de l’Eixample, a l’interior de la Torre de les Aigües (Roger de Llúria, 56). Durant anys va ser un excepcional recurs per a famílies de l’entorn i d’altres barris, on els nens i nenes xipollejaven en aigües cuidades i poc profundes. La felicitat infantil, però, va tenir un abrupte final: les queixes pel soroll del públic, liderades per una veïna, van aconseguir que l’Ajuntament clausurés la piscina l’any 2018. Avui entitats, oposició i govern municipal estudien com reobrir al bany la Torre de les Aigües, com a molt aviat el 2026. A primera línia de mar hi ha una altra platja oblidada. Al parc del Poblenou, darrere del cementiri, hi ha un gran solar buit des de fa almenys dues dècades. Va ser una llacuna amb un sortidor i una rampa de pedres en un lateral, a tall de platja per arribar a l’aigua. Era una peça més d’aquesta zona verda creada a remolc dels Jocs Olímpics del 1992 i dissenyada per Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell. El consistori la va buidar uns anys després i va quedar sense ús. Avui la superfície, llisa, s’ha convertit en un popular skatepark anomenat Pícnic DIY.

El més llegit